Si el PAR hagués llogat als seus elements més viscerals, per intentar aturar el Projecte de Llei de Llengües, no s’hagueren esmarrat massa del que hi va fer la diputada Herrero. Perquè la de Calanda és una estraleta de mà espargint odi a grapats contra els veïns catalans i el nom de la nostra llengua. I desprès de tanta vehemencia i contradiccions, l’abstenció del seu grup, que deixa tocats de l’ala als companys de viatge més extremats, entre ells, als que hi van pel Matarranya demanant que la gent firmo contra la seua llengua pròpia. Abstenció que es podrie tornar a repetir a l’hora de votar definitivament la Llei.
Ja vorem quin frofit treu el PAR en eixa guerra bruta que han muntat contra el sentit comú i la decència política, si tenim en compte que a moltes viles on ells tenen amanta presència, no paren de fer-se activitats en català. I als pobles governats per PAR i PP s’ensenye des de fa anys a les escoles.
Sembla que els promotors d’esta campanya d’esgaciladors sinse mida ni sentit, arriben tard, massa tard. Perquè ja és de tot punt impossible que puguen aturar l’apocada llei presentada a les Corts, i molt menys l’ample moviment cultural que s’estén, com taca d’oli, per tot l’Aragó on tenim llengua pròpia. I del que lo mateix Sr. Biel ha dit fa uns dies: «es un asunto del que a veces se habla “muy visceralmente” y del que a veces no se sabe cosas que se vienen haciendo desde hace 25 años sin queja».
Efectivament, vint-i-cinc anys d’ensenyament a les escoles, dotzenes d’escriptors premiats dintre i fora d’Aragó, centenars d’estudis i llibres publicats, suport institucional creixent, recuperació de l’autoestima en una part de la joventut, presència continuada i en augment als mitjans de comunicació… I la diputada, completament in albis, sinse entendre ni poc ni mica com sem la gent d’una part ben grossa del Baix Aragó.