Tinc una enciclopèdia que m’estimo molt. Es diu Pueblos de la tierra, de l’inefable editorial Salvat. L’edició en castellà és del 1981, però l’obra original Peoples of the world (Tom Stacey Ltd.) és del 1971. Vaig comprar-la de segona mà al mercat de Sant Antoni. A les guardes del primer volum (África tropical – África meridional) encara hi ha escrit en llapis i lletra de botiguer “10 Tomos 43.000 / 20.000” (pessetes), tot i que em sona que vaig endur-me-la per molt menys de 120 euros. Me l’estimo perquè m’ha fet (i em fa) somniar molt. El color de les fotos (les que no són en blanc i negre) té aquell “emborratxament” tant típic de l’època, i els textos, de diversos autors, tenen una voluntat divulgadora molt estimulant.
Els meus articles preferits són els que parlen d’indrets ben remots, com la Terra del Foc i les illes perdudes de l’Atlàntic. Com Tristan da Cunha. Imagineu com ha de ser la vida d’un grapat de persones (menys de 300), en una illa de 98 km2, a 2.000 km del lloc habitat més proper —la també remota illa de Santa Helena—, i a 2.400 km del continent africà. Segons l’enciclopèdia, tenen una societat “igualitària i anarquista”, i més endavant aclareix “però anarquisme no significa mai desordre o menyspreu de les lleis; […] en tota la seua història no ha conegut ni tan sols una baralla”. Un paradís, ve-t’ho aquí.
Fa poc vaig “googlejar” per esbrinar-ne coses més actualitzades. Les fotos eren precioses, però no tenien aquest aspecte inquietant, remot, de les de la meua estimada Pueblos de la tierra. Potser per això m’agraden tant els llibres i, en canvi, els viatges sovint m’han decebut. No hi ha paisatge més estimulant que el que dibuixem dins la nostra imaginació.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 22, juny 2015