Recordo la primera vegada que vaig treballar amb un ordinador, un PC amb un programa que amb prou feines ens servia per composar textos. L’any 92, però, vaig descobrir la màgia veritable quan vaig tocar un Mac. No podia ser que allò que veia a la pantalla esdevingués un producte gràfic corpori. De cop i volta vam poder prescindir de molts serveis externs i del munt de material amb el que muntàvem les maquetes per a presentar als clients i els originals d’impressió. Van fer-se innecessaris un bon grapat de professionals, abans essencials per a fer possible la materialització d’una idea. Això em va permetre instal·lar-me a Alcanyís l’any següent. No hi havia Internet, però era factible muntar un estudi fora de les grans capitals i la seua àrea d’influència. Van ser uns anys d’eufòria, en veure que la tecnologia escurçava els terminis d’entrega i les dificultats logístiques. Però ara, més de vint anys després, la realitat es manifesta en tota la seua cruesa. Amb el maquinari ens tenen agafats del coll. Cada volta que s’ha de canviar un aparell sorgeixen un grapat d’imponderables. Això converteix cada renovació en una batalla que deixa una estesa de cadàvers dolorosos: aparells que funcionen perfectament però que ja no són compatibles, ja sia per la connexió, ja sia perquè els fabricants no consideren rendible actualitzar-ne el software. La tan esbombada sostenibilitat queda en un no-res. Hem d’invertir en noves màquines (que en pocs anys quedaran obsoletes), mentre les deixalleries es van omplint de productes en perfecte funcionament.
No sé com es pot aturar, aquest desastre, si fins i tot la gent que en som conscients ens veiem obligats a participar-hi. Suposo que és la conseqüència del creixement infinit a què la societat sembla abocada. En la pròpia frase hi ha la contradicció: cap creixement pot ser infinit, però per algun motiu —com sempre, econòmic— tothom mira (mirem) cap a una altra banda.
La Comarca, columna «Viles i gents», 16 de gener de 2015