Portem una bona temporada de destapament de corrupció als partits polítics: finançament immoral dels partits, emburxacament de diners, manteniment de la militància del partit a base de sous a empreses semipúbliques… Los partits són creats per ideòlegs. Gent que vol canviar el món sense rebre res a canvi. Però la pròpia idiosincràsia d’un partit per a estendre’s arreu del territori i de l’entramat social lo fa omplir de gent a qui interesse massa el poder, la notorietat, l’ego o els propis negocis… I la regla de tres és clara: a més poder i més anys amb càrrec, més s’embrute la situació.
Cada moviment busque el seu Obama. L’aragonesisme va trobar en Chunta Aragonesista una manera de fer arribar a la política los objectius dels moviments socials: trilingüisme, muntanya, esquerra forta… Anys més tard hi ha purgues d’aquella línia inicial i grapats de desencantats. L’Obama del catalanisme apareixie en Esquerra Republicana, verges de poder fins lo moment i esperança de regeneració després de 23 anys de pujolisme. Van tocar poder i el “mans netes” va quedar en eslògan.
Després va eixir un altre Obama amb Ciutadans, que volien regenerar la política catalana amb aires més espanyolistes. Poc temps després tenen més corrents al partit que diputats al Parlament. La UPyD de Rosa Díez també n’està aprenent molt, amb corrents que demanen més democràcia interna. I també passarà en lo catalanisme de Reagrupament, o les CUP de l’esquerra independentista.
Fins i tot Obama ha rebut ja només en 8 mesos de govern lo Nobel de la pau. Com és evident, Obama defraudarà. Hi ha partits millors que altres. Hi ha presidents millors que altres. Això segur. Però tampoc siguem més obamistes que Obama. Que el món que tenim no es canvie en quatre dies.