Focs que van escomençar fa 50 anys | Viles i Gents.
Natxo Sorolla
Article publicat a la columna Viles i Gents de La Comarca (18/7/2014)
De nou, aquí tenim l’estiu mediterrani. La fresca pot ser el trending topic dels carres una setmana, i la següent ho pot ser la xafogor que no es pot aguantar. I aixina passarem l’estiu, entre calors, fresques, pedregades, pistines gelades, tronades en sec i, també, els ulls de cara al pinar. Qualsevol aulor a fum pot despertar la desesperació per confirmar que no és cap foc. Perquè el patiment pel pinar és consubstancial al Matarranya. Som mediterranis, i el foc és part dels nostres estius.
En los focs mos vam criar, quan de repent tocaven campanes de foc, i veiem marxar Land Rovers plens de pares nerviosos, i tractors i cisternes carregades. Finalment podien passar els guàrdies civils preguntant a on ere el foc. Natres pujàvem en les mares a les pistes que ixen del poble, i observàvem com elles recaptaven lo flux d’informació sobre l’estat del foc i dels voluntaris. Potser a la nit podíem veure tornar eixes tropes de gent en una espina al cor perquè la cosa continuave cremant.
Tal com creixíem, lo foc continuave formant part dels nostres estius. I ara sí que, ja com a adolescents, acompanyàvem als pares per a aprendre el difícil art d’apaciguar la natura. Los grans focs també inundaven les nostres televisions. I a vegades des de la pantalla estos focs espantosos saltaven a casa nostra, com a Sorita o a Nonasp, i despertaven la solidaritat de la frontera.
L’extinció de focs se va anar professionalitzant, i es va anar barrant lo pas als voluntaris. Però el foc continue fent socialitzar lo patiment. I quan hi ha morts, la socialització arribe a les ciutats, i per tant, les televisions tenen permís per a socialitzar el patiment a nivell nacional. Este domenge es compliran los 5 anys del gran foc d’Horta que es va emportar la vida de quatre bombers. TV3 ho va commemorar en un reportatge, desgranant-s’hi debats bàsics. Uns apuntaven la necessitat de tenir les forces necessàries en lo moment necessari, perquè la major part dels pinars cremats ere provocats per pocs focs que no s’havien atacat en lo moment inicial. Altres consideraven que el foc ere part de la nostra natura mediterrània, i que calie evitar els mals personals i materials, però que en certs moments s’havie de deixar cremar si no estave garantida per complet la seguretat dels cossos d’extinció. Altres destacaven que la massa de combustible que s’havie produït en les últimes dècades havie superat el límit humà i tecnològic per a controlar-los. En definitiva, cal re-aprendre a gestionar els pinars si no es vol aprendre a “conviure” en los focs. En tot cas, me quedo en la frase del caporal dels GRAF de Lleida: “Aquest foc no va començar el 20 de juliol, va començar fa 50 anys amb l’abandó rural. 50 anys que amb 50 minuts desapareixen”.