S’obvia l’ensenyament del LAPAO | Núvol.
El Govern d’Aragó ha aprovat el currículum d’educació primària, amb una important ampliació de l’ensenyament d’aragonès (article 19). En l’articulat no se li diu “aragonès”, o “llengua aragonesa”. Només se la reconeix amb l’eufemisme “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas”. Esta ocultació de l’aragonès no és tant un intent d’ocultar la llengua privativa d’Aragó com una forma de negar l’existència del català a la Franja. Cal que el català aparega de manera ben clara amb la seua filiació aragonesa, també cal que es destaque la seua diversitat en “modalitats”, i sobretot, cal que el català no es diga català. Així que per a evitar la seua relació amb els endimoniats, denominen la Franja com “zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas”. 21 paraules per a evitar dir la paraula “català”. Crea perplexitat que alguns encara no entenguen l’èxit de les sigles LAPAO i LAPAPYP, més que no pas el “nom” amb que tracten l’aragonès i el català.
El currículum desplega l’ensenyament de l’aragonès. Però temem que la intenció no és de potenciar l’aragonès. Com bé sabeu, el món de l’aragonès viu dividit en diferents corrents ortogràfics enquistats en batalles internes. El currículum ha privilegiat deliberadament un dels sectors, amb la intenció previsible que això realce el sector menys institucionalizats de l’aragonès, i a la vegada, incremente l’escletxa. Esta intencionalitat era corroborada per Miguel Navarro, diputat del PP nascut a Alcanyís, quan afirmava en el debat sobre la II Llei de Llengües (12/6/2014) que “ese estándard ortográfico viene a suponer un torpedo en la línea de flotación de la política utilizada por CHA de mimar al Consello d’a Fabla Aragonesa”. És previsible que el PP abandone este sector en un temps, amb la intenció que cresca la divisió interna. Amb tot, l’aragonès podrà evitar intel·ligentment esta intenció, i a la vegada a aprofitar l’increment de classes en LAPAPYP per a consolidar l’ensenyament de l’aragonès de cara al futur.
Tot i l’avenç brindat a al LAPAPYP, en l’annex s’explicita que per al LAPAO no s’ha desplegat currículum: “en posteriores desarrollos normativos se determinará el currículo de la lengua aragonesa propia del área oriental”. Veurem en que queda este desplegament, i quina normativa acadèmica es pren com a referent.
Amb tot, multitud de pistes confirmen que qui tira de la corda secessionista és el PAR, i no tant el PP, a qui la cosa li importa poc. En l’interior del Departament es parla del “català” quan es refereixen al LAPAO, i és només amb presència de càrrecs polítics del PAR que eviten la paraula maleïda. Si això no és prou clar, en el mateix debat de Corts María Herrero (PAR) corregia a Dolores Serrat (PP) quan s’havia referit al LAPAPYP com aragonès, “sin la coletilla”, la qual cosa podria portar a pensar que l’altra llengua és el no-aragonès. I en esta nova batalla secessionista del PAR no hi ha res més no-aragonès que el català. En la (presumpta) defensa d’allò aragonès poden arribar a enrevessar la identitat aragonesa, si cal, per tal que ningú dubte que si d’alguna manera es defineix l’aragonesitat és perquè està contraposada a la catalanitat. I aquí resideix la paradoxa d’esta (pressumpta) aragonesitat cavernària: si per a defensar l’anticatalanisme han de renunciar a allò aragonès, no dubteu que ho faran. I així ho explicava Ramon Sistac fa poc en un article a La Vanguàrdia: “Lo más triste de todo esto es que para hacer daño al catalán también están dañando el aragonés, y ésta es una forma extraña de entender el patriotismo”. Herències de la Corona d’Aragó.
En tot cas, noteu que la Llei i la Consellera, i fins i tot el PAR, tracta sobre “dues llengües”. És possible que el PP haja aturat la pretensió del PAR de tractar l’aragonès i el català com una única llengua. En tot cas, sabem que ni el propi PAR creu que el català no és català.
Com a conclusió, s’ha de remarcar que en el debat de l’aniversari de la II Llei de llengües l’única parlant d’una llengua pròpia d’Aragó era la Consellera Serrat. I per a augmentar la paradoxa, és nascuda a Catalunya, la terra del dimoni. Un país surrealista del qui ni el propi Buñuel estaria orgullós.