Viles i Gents :: Escena Humana… per La Banqueta :: August :: 2013.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juliol del 2013)
La Banqueta, amb dringant traducció al català de Ricard Borràs i escrita per un dels nostres contemporanis dramaturgs francesos, Gérald Sibleyras, ens ha arribat al Teatre Poliorama fins el 31 de juliol per a formar part del Festival de Teatre del Grec que tots els inicis d’estiu es pot gaudir a la ciutat de Barcelona.
Aquesta comèdia que tan destrament ha sabut establir Paco Mir en ser un dels homes de teatre més calidoscòpics amb què compta la nostra escena, ens indueix amb l’efectivitat de la seva direcció i la lucidesa de la seva adaptació, per una escena humana d’allò més sucosa, la del conflicte en la convivència.
Bé ho projecta un dels personatges en fer-nos la següent reflexió: “L’hàbitat d’una parella reflexa el seu estat anímic, és una mena de metàfora que manifesta el progrés o l’erosió de la seva relació. En el nostre cas, com no vivim junts, el nostre hàbitat és aquesta banqueta.”
I és que es tracta d’un duetto de pianistes, una parella artística, dos homes que després de vint-i-cinc anys tocant a quatre mans i compartint la mateixa banqueta damunt la qual deleixen al més exigent dels públics melòmans internacionals, han arribat a la cruïlla de la seva crisis existencial, i prova de la seva erosió n’és la inversemblant, però divertidíssima per absurda, visió de com els minva la seva la banqueta, fins al punt en què els serà impossible tornar a seure-hi plegats.
La funcional factura de la posada en escena que la producció de Botarga i Vania ha estat admirablement capaç d’assumir malgrat els durs temps que corren per les iniciatives privades, es disposa amb coherència al servei dels dos actors encarregats de l’escumós duel dialèctic, Ricard Borràs i Pep Ferrer, ambdós proven un cop més una assentada reputació en l’esgrima de les complicitats escèniques, més importants que mai en aquests cas, ja que s’ha d’estar molt ben cohesionat quan la tanda febril que exigeixen aquestes rèpliques tan plenes d’humor com de sentit han de ser interpretades al servei de la discòrdia.
Paco Mir, elegantment, ens ha complagut amb aquest text en escena doblant reptes: fer-nos riure mentre ens deixa pensant.
Marta Momblant