Quan parlem… parlem com parlem | Tertúlies a la fresca

1) Quan parlem… parlem com parlem | Tertúlies a la fresca.

Crònica il·lustrada de la tertúlia (gentilesa de l’organització):

La sessió es va iniciar amb la lectura d’un manifest en favor de la llengua catalana a l’Aragó elaborat i llegit per un grup de joves que s’han agrupat en l’anomenada plataforma Aragó pel català. Quan vam programar la tertúlia ignoràvem l’existència d’esta agrupació, però mos va fer molta il·lusió deixar-los lo micròfon per a que es presentesen davant el nombrós públic que omplia la plaça (les 150 cadires que hi vam portar es van quedar curtes). Després de la lectura van obsequiar els dos ponents amb una samarreta on es pot llegir el lema ‘continuo parlant en català’. Tota una declaració de principis i una mostra de vitalitat i empenta (i que dure!).

Acontinuació va prendre la paraula el professor Miquel Àngel Pradilla, que va intentar transmetre’ns les bondats de pertànyer a un àmbit comunicatiu i cultural consolidat i de prestigi com el de la llengua catalana. Es pensa, potser amb raó, que no mos atrevim a dir que parlem català perquè mos dóna vergonya. D’acord amb les seues paraules, mos calen missatges d’autoestima que mos ajuden a pensar que la nostra identitat lingüística és, com a mínim, tan bona com la dels altres.

Los seus arguments es poden sintetitzar en els següents 4 punts:

1    1) La potencialitat demogràfica

Per a Pradilla, les llengües no tenen més o menys importància en funció del seu nombre de parlants. Però sovent, des de determinats sectors, s’ataca la llengua catalana com una cosa d’una colla d’amics que s’entretenen parlant català per a que no els entengue ningú. Com si ho féssem per emprenyar! És un error, clar, i també un argument molt fàcil de rebatre, ja que, segons ell, el català es parla en un territori on hi viuen 13 milions i sis-centes mil persones. A més, les estadístiques disponibles mostren que hi ha 11 milions de persones que l’entenen, i uns 10 milions declaren saber-lo parlar (dades del 2012). És sorprenent, perquè també se sap que només 4,5 milions de persones l’han après dels seus pares, mentre que la resta l’ha après a fora de l’àmbit familiar, i això vol dir que té una forta capacitat d’atracció. És una llengua molt viva!

El ponent va dir que en els rankings mundials la llengua catalana s’ha catalogat en el 88è lloc per nombre de parlants. Si al món hi ha unes sis mil llengües, més de cinc-mil nou-centes tenen menys parlants que el català. Per tant, a nivell mundial és una llengua mitjana, amb una important base demogràfica al darrera. Per a Pradilla, una comunitat lingüística d’estes dimensions mos hauria de permetre viure en la nostra llengua amb total plenitud.

També va comentar que el català és la vuitena llengua de la UE, per davant del danès, el finès, l’eslovè, el letó, el lituà, l’estonià, l’eslovac, el maltès… El maltès és llengua oficial d’Europa i només té 400.000 parlants. En canvi, el català no és llengua oficial d’Europa amb més de 10 milions de parlants. Evidentment és una anomalia que s’haurà de corregir algun dia.

En definitiva, Pradilla considera que no tenim una llengua minoritària, sinó una llengua minoritzada, que per motius polítics veu obstaculitzats els seus usos, en uns territoris més que en altres

    2) Una llengua de cultura

El català és una llengua de cultura que compta amb una tradició literària importantíssima, que es remunta a una edat mitjana esplendorosa, amb grans escriptors,… I que s’ha projectat al segle XXI amb una literatura i amb una cultura que fa molt de goig. Pradilla cita el mequinensà Jesús Moncada com a exemple d’un gran escriptor reconegut internacionalment que ha fet una importantíssima aportació a la literatura i a la llengua des d’esta terra, des de l’Aragó catalanòfon.

Miquel Àngel Pradilla també va ressaltar que el català té una normativa lingüística que es va elaborar a principis del segle XX a partir de les propostes de Pompeu Fabra. Tot i els seues possibles dèficits, ell considera que és una normativa que ha permès que la llengua circuli amb una comoditat extraordinària per tots els àmbits culturals que necessiten regir-se per una norma. En esto sentit, ell va insistir a diferenciar els usos de la llengua: una cosa és parlar amb els amics, familiars o veïns, on només mos cal seguir el que hem après oralment, i una altra cosa són els usos més formals (per a parlar en públic en actes solemnes, per a actes administratius, per escriure a persones a les que no coneguem, etc.) on totes les llengües del món disposen d’una normativa que orienta sobre com escriure i parlar de manera més adequada. Pradilla insisteix que estos actes formals solen ser molt esporàdics i que en la major part de la nostra vida quotidiana no necessitem seguir gaire la ‘norma’.

El ponent també posa de relleu que lo català és una llengua molt present en l’ensenyament, però en uns territoris més que en altres. Ell considera que el model d’immersió lingüística vigent a Catalunya està actualment patint atacs molt potents perquè s’ha constatat que és l’element que ha permès que el català haja pogut mantenir la seua vitalitat malgrat totes les adversitats històriques. En esto sentit, per a Pradilla, la polèmica pel nom del LAPAO és només una broma que mos oculta altres coses més greus, i considera que hauríem de ser capaços d’anar més enllà de l’anècdota, perquè el que es pretén amb la nova Llei de Llengües d’Aragó és evitar la normalització formal del català, i en això l’ensenyament hi juga un paper essencial. Les llengües s’han de podre aprendre a l’escola, si no no tenen futur. Saber-les parlar és bo i útil, però saber-les escriure és clau i més en el món en què vivim. L’ensenyament és la base del progrés de la llengua, i la Llei de Llengües del 2013 ho posa en perill.

El ponent comenta que és una llengua que té una producció editorial molt potent, ja que s’editen més de 8 mil llibres en català cada any. També és la dotzena llengua més traduïda al món (‘Poca  broma, eh’); i la 22ena llengua amb més presència a Internet. I té també una forta presència als mitjans de comunicació (no només TV3 com a buc insígnia, sinó Canal 9 i IB3, i una enorme xarxa de premsa local, comarcal, ràdios, etc.).

        3) L’estatus d’oficialitat

El professor Pradilla comentà que la llengua catalana té un estatus jurídic molt dispar, que va des de l’oficialitat exclusiva a Andorra (on el català és l’única llengua oficial), fins a territoris on no té cap oficialitat lingüística, com la Catalunya Nord o a la Franja. A Catalunya, País Valencià i a les Illes hi ha oficialitat compartida amb el castellà.

A Aragó en pocs anys s’han aprovat dos lleis de llengües, una el 2009 i l’altra el 2013. La primera, la del 2009, que va arribar de la ma d’un president autonòmic catalanoparlant, Pradilla considera va eixir llastrada de bon començament perquè a l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, reformat el 2007, no es va aconseguir l’estatus d’oficialitat que es mereixia. Per a ell, aquella Llei de llengües (del 2009) apuntava coses interessants i suscitava moltes esperances, però encara molt insuficients per a garantir-ne la normalitat i donar-li un impuls important. En canvi, la Llei de Llengües actual (la del 2013) posa en qüestió la subsistència futura de la llengua, cosa que és lamentable que haja pogut ser aprovat en un Parlament democràtic actual.

         4) Reptes de futur

Per al professor Pradilla, naltros que som ací escoltant-lo tranquil·lament, despreocupats i sense gaires pretensions, tenim pel davant un repte importantíssim. Per un costat, hauríem de ser capaços d’aparcar absolutament les dinàmiques identitàries. Tal com es deia en el manifest llegit a l’inici de l’acte pels joves de la Plataforma, es pot parlar català i ser  aragonès, ningú no diu que parlar català vulga dir ser català… cadascú sent el que sent, un conjunt emocional… cada-u té la seua identitat, i cada-u sap quins són els elements que la defineixen. Pradilla ho té clar, i és molt d’agrair que el jovent actual també ho tinga tan clar.

Per a ell, més enllà d’això, compartim una llengua, compartim un element de comunicació, compartim una eina poderosíssima, amb una cultura al darrera brillant, importantíssima,… Segons ell, hauríem de poder aprofitar tots els avantatges que mos dóna el fet de formar part de l’univers comunicatiu i cultural català. En paraules d’en Pradilla: “Este és el repte que tenim, aconseguir sinèrgies i funcionar col·lectivament en relació a la llengua”. Tal com ho fan els parlants de les altres llengües importants del món.

La Franja és el territori on estadísticament la llengua té més vitalitat en les comunicacions de la vida quotidiana, és el territori on les interaccions globals en català són més potents. Pradilla ho atribueix a que històricament hi ha hagut un funcionament  molt poc conflictiu, amb una distribució de funcions molt clara, on el castellà s’ha utilitzat per a l’administració pública, per a l’escola, etc., per a les qüestions formals del poder; i on el català ha funcionat perfectament en la privacitat, en la col·loquialitat, ha estat i és el paisatge lingüístic de la nostra terra. Segons ell, per a la pervivència de la llengua en el futur és molt important que puga tindre espais de formalitat, per exemple en l’àmbit de l’ensenyament, o en certes relacions amb les administracions públiques, però sense deixar que les generacions més joves renuncien a parlar català en les seus interaccions col·loquials.

Amb això Pradilla va acabar la seua intervenció. Després dels aplaudiments vam aprofitar per a recordar que una noia entre el públic (Laia) estava venent exemplars del ‘Lèxic de la Llitera‘ de Javier Giralt, enviats astutament des de l’editorial.

A continuació va prendre la paraula el professor Javier Giralt, que va iniciar la seua xerrada agraint a Miquel Àngel Pradilla haver-nos mostrar que la nostra no és una llengua només d’anar per casa, que és la idea que hem tingut sempre a esta zona, que a casa parlem ‘xapurreat’ i prou, sinó que hi ha tota una comunitat lingüística a la que hi som connectats i que és molt més important  del que sovent pensem. I que això no té per què ser un obstacle per a sentir-nos aragonesos.

En la seua intervenció Javier Giralt va traçar el panorama lingüístic d’Aragó en general, així com la situació a la comarca de la Llitera.  Va començar la seua dissertació amb una anècdota que li explicaven de petit per a entendre per què a Sant Esteve parlaven diferent dels altres llocs del voltant, especialment de Binèfar. En les seues paraules:

“Diuen que quan Nostro Senyor anava pel món repartint les llengües, per ací repartia el castellà, per allà el català… i quan va arribar al Pont de Perera ja estava molt cansat, es va assentar a una pedra i va dir ‘bé, ja n’estigo farto de repartir llenguas, d’ací enta dalt que arragonen com los done la gana’.

Esta anècdota demostra dos coses: la primera és que hi havia  una consciència de parlar diferent, i la segona és que hi havia una incapacitat de definir allò que es parlava, potser la gent ho intuïa, però no ho sabia dir.

Per això és important conèixer el panorama lingüístic d’Aragó. Segons ell, tots els lingüistes i acadèmics universitaris tenen clar que a Aragó es parlen almenys tres coses: castellà, aragonès i català.

Castellà: Òbviament el castellà és actualment l’única llengua oficial. Històricament no era llengua pròpia d’Aragó, ja que es va introduir en el segle XV quan, en quedar-se el rei d’Aragó sense descendència, arribà un rei castellà (pel famós Compromís de Casp). A partir d’aquell moment el castellà s’incorporà a les nostres terres i per això actualment és una llengua tan pròpia com les altres dos.

Aragonès: És una altra de les llengües que es parla a l’Aragó, sorgida del llatí vulgar que es parlava al nord de la província d’Osca. Durant tota l’Edat Mitjana era una de les llengües que s’utilitzava en els documents oficials a la Corona d’Aragó, al costat del llatí i del català. També va tindre un cert cultiu literari, sobretot en forma de traduccions de textos llatins i grecs. Amb l’arribada de la dinastia dels Trastámara, el castellà comença a guanyar terreny i l’aragonès, a poc a poc, desapareix totalment de l’administració, s’abandona el seu cultiu literari, i va reculant fins els racons on avui encara es parla, que són les famoses “modalidades lingüísticas aragonesas”. L’aragonès ha quedat reduït a les valls pirinenques: a la vall d’Echo el cheso, a la vall d’Ansó l’ansotano, a la vall de Tena encara es conserva el tensino, a la vall de Bielsa el belsetán, a la vall de Chistau el chistavino, a la vall de Benasc el benasquès, i a la Ribagorça occidental tenim el ribagorzano. Tot són varietats d’una mateixa llengua, no són uniformes però constitueixen el testimoni viu i evolucionat d’aquell aragonès medieval.

Català: El català és el que es parla al territori anomenat ‘la Franja’, concretament la variant anomenada ‘català nord-occidental’. Giralt va fer un incís sobre el topònim ‘Franja’, ja que és discutit per algun sector polític que no el reconeix com a vàlid, però ell va garantir que des de fa dècades és utilitzat sense problema en l’àmbit acadèmic i científic per a referir-se a la zona catalanoparlant d’Aragó. Reconeix que no té encara una acceptació social total, però sí en els àmbits universitaris i des de fa molt de temps.

Giralt mos explicà que el català es parla des de la zona de l’Alta Ribagorça, des dels llocs d’Aneto, Montanui, etc. fins al Matarranya i el Baix Aragó, i que entre els territoris de la Franja i els de l’altra banda de la frontera administrativa no hi ha cap problema d’intercomprensió lingüística. És a dir, que mos entenem perfectament los d’Alcampell amb los d’Alfarràs o d’Almacelles, o los de Calaceit amb los de Gandesa o Tortosa, per dir alguna cosa.

Històricament, els textos reials, de la cancelleria, els textos notarials, les actes municipals, les trobem escrites en català en tota esta zona. Això permet pensar que la llengua que es parlava llavors a n’esto territori era el català. Però, com l’aragonès, quan arriba el castellà també comença a deixar-se d’utilitzar per escrit a efectes administratius, però es va seguir parlant (i encara el parlem).

Els parlars de transició (o la mare dels ous de la confusió):

Entre el català i l’aragonès tenim una zona que està ocupada pels anomenats parlars de transició, que de vegades no se sap molt bé com classificar. La majoria d’estos parlars de transició tenen una base lingüística catalana sobre la que s’hi han superposat elements aragonesos, i després castellans, òbviament.

Quina és la zona dels parlars de transició? Bàsicament els pobles de la Vall de l’Isàbena, arribant cap a la zona de Llasquarre, Jusseu, Torres del Obispo, Aler… I a la nostra comarca els pobles de Calassanç, Açanui i Sant Esteve,… i una mica també Gavassa i Peralta (però aquests ja quedarien fora de la transició en sentit estricte).

L’aragonès oriental? (algú l’ha vist mai?)

Per acabar Giralt també va dir alguna cosa sobre una ‘llengua nova’ que algun sector minoritari de la nostra societat intenta impulsar, i que amb la nova llei de llengües (LAPAO) pot assolir una certa importància: l’aragonès oriental. En realitat, l’aragonès oriental és simplement lo català. El que passa és que hi ha alguna associació (molt minoritària) que no accepta que a la Franja es parla català, i per això proposen que el que parlem és aragonès, com si fos una varietat més del que es parla a les valls pirinenques, però amb unes característiques particulars pròpies de la zona, per això l’anomenen ‘oriental’. I tot per tal d’evitar que es digue que és ‘català’. Una tossuderia com un altra.

Des del punt de vista filològic, l’aragonès oriental hauria de ser allò que es parla a Graus, a Estadilla, a Fonz o a la Puebla de Castro. O fins i tot a Alins. Com a molt. Però seria una denominació que tampoc s’accepta per la comunitat lingüística ni pels parlants d’estos pobles, ja que ells l’anomenen ‘ribagorzano’. Així que l’aragonès oriental es torna a quedar sense parlants.

En la nova Llei de Llengües (de 2013) pareix que vulguen indicar que tant l’aragonès com el català d’Aragó fos tot la mateixa llengua, només que a un li diuen aragonès del nord (o LAPAPYP) i l’altre aragonès oriental (o LAPAO), quan és evident que no ho són. Els acrònims de LAPAO i LAPAPYP han sorgit a la premsa com una befa del que diu la lei, i per extensió, com a befa dels polítics que han acceptat aprovar esta resolució.

Panorama lingüístic a la Llitera:

1) Hi ha la zona dels pobles que parlen castellà, que són Binèfar, Vencilló i Esplucs (si bé en els dos primers hi ha un important contingent de catalanoparlants).

2) Hi ha una zona on es parla clarament català, formada per Tamarit, Altorricó, Albelda, Alcampell, Camporrells, Baells, Valldellou i Castellonroi). La comunitat acadèmica no té cap dubte de que és català (català ribagorçà), un català que a grans trets es correspon amb el que es parla a l’altra banda de la frontera (on també diuen plla, plloure, fllama,… especialment si pugem cap a muntanya).

3) Una altra zona seria la de Gavassa i Peralta, que tenen una base lingüística catalana, però amb algunes característiques aragoneses (per exemple, ells pronuncien la ‘z’, diuen ‘azi’) (tot i que, segons Giralt, això de l’expressió ‘azi zom’ és un invent malèvol de la resta de la comarca). Però és bàsicament català, utilitzen estructures i paraules molt paregudes a les que diem a Alcampell, però amb alguns trets més aragonesos.

4) Una altra zona és la de Calassanç, Açanui i Sant Esteve de Llitera. Aquí sí que ja trobem parlars de transició pròpiament dita, de transició del català a l’aragonès. Ramon Sistac, que el dia de la xerrada estava entre el públic (tot i ser les festes de Camporrells!) ja va demostrar en la seua tesi doctoral que la parla d’estos pobles té una base catalana amb molts aragonesismes, i (òbviament) castellanismes. Per això s’acostumen a posar en els mapes del domini lingüístic català.

5) Finalment hi ha la zona d’Alins del Mont. Un poblet molt petit, on potser només hi viuen 8 ó 10 persones, on es parla aragonès. Un aragonès molt proper al que parlen a Fonz. Potser en algun moment del passat van parlar alguna cosa més semblant al que parlen a Açanui o a Calassanç, però actualment és l’únic poble de la nostra comarca on es pot dir que es conserva un parlar purament aragonès.

Amb tota esta riquesa lingüística que tenim a la comarca (i més encara si hi sumem les nombroses variacions lèxiques entre uns pobles i altres), és fàcil entendre l’anècdota que Javier Giralt va comentar a l’inici de la seua intervenció: d’ací cap a dalt que parlen com a vulguen. Perquè històricament, per a la gent normal sense cap tipus d’informació ni, sovent, de formació, era molt difícil identificar el que parlaven uns i altres. Els ha costat als estudiosos, com no els havia de costar a la gent normal!

Però ara que ja ho sabem… ja no mos cal dissimular. Ho podem assumir perfectament amb totes les conseqüències. Podem ser aragonesos i parlar català (i escriure’l!). I qui no ho vulgue o ho pugue entendre és que té un problema que no és lingüístic. Com a mínim, als que ho assumim amb tota normalitat mos podrien deixar tranquils.

El públic va agrair amb un gran aplaudiment les intervencions dels dos ponents, per a donar pas a un interessantíssim debat que ressenyarem en una pàgina a part.