Viles i Gents :: Dalí segueix portant cua :: July :: 2013.
Com s’esperava, l’èxit de l’exposició de Dalí està sent aclaparador. L’esplèndida mostra del Reina Sofia va camí de batre rècords. Per què: és el millor?, és el que més agrada a la gent? Una opinió m’ha sorprès sobre totes, la de la crítica d’art Georgina Adam: “Dalí agrada molt perquè el compra tothom”.
Això em sembla una “boutade”o, millor, un acudit.
Després de passar tres hores (totalment insuficients) a l’exposició madrilenya, vaig poder confirmar l’interès per l’obra d’aquest geni-histrió-bufó de Figueres. I em vaig dedicar, entre altres coses, a escoltar opinions, observar reaccions, i fins i tot, a conversar d’algunes coses. Així vaig poder constatar cares d’estupefacció i incomprensió de molts, u opinions tan curioses com: “no comprenc gairebé res, però és un gran detallista, observeu com ha pintat aquest tros de pa, aquest ull o aquesta mosca”. També vaig poder observar, una vegada més, la decepció del públic davant del “Chien andalou”, o com la minúscula i poètica “Persistència de la memòria” passava desapercebuda.
El surrealisme és un moviment comprensible, però difícilment interpretable. Què atreu al públic, doncs, d’en Dalí, que no atreu d’un Tanguy, Miró, Ernst, o Magritte? Jo aportaria tres coses: misteri, academicisme figuratiu i morb.
El MISTERI es propi de tots els surrealistes i, en general, de les avantguardes. Atreu al públic àvid d’imatges inquietants e innovacions. L’ACADEMICISME FIGURATIU és alabat sobre tot pels públics conservadors, que valoren l’elaboració artesanal. Això eliminaria a companys com Miró, Klee o el mateix Picasso, o amb una iconografia més abstracta (Ernst, o Tanguy). Ens quedaria Magritte, tan inquietant i acadèmic com Dalí, però que té molts menys elements morbosos (malaltissos o sexuals). I el MORB, atreu a tots: progressistes i conservadors.
Per això Dalí atreu a tots els públics. La qual cosa no vol dir que el comprenguin o que el gaudeixin. Molts es queden amb la juvenil noia de la finestra. Atracció, comprensió i plaer estètic no van de la mà, i la distància entre el geni i el pallasso ambiciós venut als dòlars i al franquisme (la mostra evita aquest aspecte) és massa propera en aquest artista notòriament sobrevalorat.
Antoni Bengochea