Mitges veritats, mentides senceres | L’esmolet.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 10, juny 2013
Recentment, i com era d’esperar, han començat a contraatacar els defensors de la nova llei de no-llengües. En un dels darrers escrits, l’articulista de torn posava com a aval de les seues tesis un grapat de noms que jo poso en quarantena, no tant per la solvència (que en algun cas també) sinó per veure el context i la profunditat de les seues declaracions. No parlo perquè sí, sinó per experiència pròpia. El primer expert que anomena, el catedràtic de prehistòria Antonio Beltrán, el vaig conèixer a la Portellada —crec que l’any 1996—. Vaig assistir a una conferència sobre la cultura de la vila on va afirmar-hi que allí s’hi parlava «aragonés antiguo». Sorprès per aquest estirabot, en acabar l’acte vaig atansar-m’hi. Amb tot el respecte, fins i tot amb timidesa, vaig explicar-li que la meua experiència em demostrava que els catalans i franjolins ens enteníem en el mateix idioma i sense cap dificultat. Li vaig il·lustrar amb uns quants exemples de primera mà. Molt amable, em va contestar que «es normal que así sea —va dir-me— porque en Barcelona y Cataluña hablan también aragonés antiguo». Jo, alleujat, vaig contestar-li «Entonces estamos de acuerdo! Hablamos el mismo idioma, lo único es que le damos nombres distintos». Ell, somrient, va assentir. En aquell moment em vaig sentir reconfortat. Hauria volgut que els assistents, que ja passaven cap al bar, sentissin aquella resposta del catedràtic Antonio Beltrán, declaració inequívoca de la unitat de la nostra llengua. A mi tant me feia, el nom.
Però ara he vist que no, que als nostres representants, els que cobren dels nostres impostos, els que haurien de treballar per al nostre benestar material i cultural, els importa més el nom que la substància, el fetge que el cervell. No crec que a la seua vida privada actuïn igual. Seria massa depriment.