Moviment Franjolí per la Llengua: Entre l’aragonès i el català; el cas de Benasc

En un context de recentralització de l’estat espanyol i tensió política pel cas català, es pot dir que la Franja està patint (com la resta de Països Catalans) els danys colaterals d’aquesta situació per la seva condició d’especifitat lingüística i cultural dins d’un Aragó que nega la seva condició multicultural, a imatge i semblança del que fa l’estat espanyol. Amb un govern autonòmic negador d’aquesta pluralitat i anihilador de la llengua catalana dins el seu territori, que vol encabir acientíficament dintre de la llengua aragonesa, ens pareix que, avui més que mai, s’ha de refermar la condició de la catalanitat franjolina i de la diferent filiació lingüística entre les llengües aragonesa i catalana. I per això, que millor que mostar el cas dels parlars de Benasc a l’Alta Ribagorça (el benasqués o patuès), a mig camí entre l’aragonès de transició al català, alguns lingüistes el situen a una banda o l’altra segons criteri.
Una curiositat lingüística que ens presenta l’historiador valencià Vicent Baydal d’una manera molt interessant, tot i que obviem que també cerqui uns paral·lelismes amb el cas del País Valencià i la relació de llengua i nació vers Catalunya que creiem fora de lloc. Reproduïm parcialment el seu article a continuació afegint un vídeo on es reflecteix el parlar de Benasc i l’enllaç al final del post original del blog Vent de Cabylia.

L’alt ribagorçà o benasqués: català o aragonés?

L‘altre dia, en parlar de l’expansió medieval del català i l’aragonés cap al sud, vaig comentar que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d’isoglosses i una transició gradual entre les dos llengües, el que prova que s’hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d’aquella població la frontera lingüística era ben nítida, el que evidencia que foren idiomes trasplantats per nous pobladors. Però encara no havia sentit directament un d’eixos parlars de transició i ara ho he pogut fer gràcies a la bona faena d’Iberolingua, que ha donat a conéixer l’Archivo Audiovisual del Aragonés, un fons audiovisual de gravacions a persones que parlen l’esmentat idioma. Doncs bé, hi ha diversos exemples d’alguns dels parlars de transició que es conserven en la zona nord-oriental d’Aragó, bàsicament en la comarca històrica de la Ribagorça, on hi ha pobles en què es parla català occidental i en d’altres aragonés oriental, però amb tantes influències, préstecs i estructures comunes que es fa difícil establir el límit on acaba una llengua i on comença l’altra. Si no ho creieu o si no vos en podeu fer una idea, mireu estos vídeos de persones parlant en benasqués o alt ribagorçà, això és, la variant més nord-oriental de la llengua aragonesa:

(Documental en benasqués sobre l’hospital del poble)

Impressionant, no? Este alt ribagorçà o benasqués sembla català nord-occidental de pobles catalans com El Pont de Suert o aragonesos com Benavarri, i fins i tot, en algunes coses, recorda al valencià de la zona nord-occidental, d’alguns pobles dels Ports i el Maestrat. Tanmateix, també comparteix característiques amb el baix ribagorçà, que podeu sentir en el vídeo que pose a continuació i que majoritàriament -hi ha alguna excepció- és clarament aragonés, un aragonés oriental de transició cap al català, però al cap i a la fi aragonés. Així les coses, pel que fa a l’alt ribagorçà, hi ha autors, com Pompeu Fabra, Joan Coromines o Manuel Alvar, que han defensat la seua inclusió dins del català, però d’altres, com Joan Veny i Antoni Badia, el consideren part de l’aragonés. Tant és així que encara d’altres prefereixen no decantar-se per una opció o per l’altra i el classifiquen, simplement, com a benasqués o patués (que és el nom que li donen els seus parlants), declarant que és un parlar de difícil classificació, en contrast amb l’aragonés de transició al català i el català de transició a l’aragonés. Podeu veure gràficament esta darrera postura en l’últim dels mapes que enllace a continuació.