Cremar el patrimoni | L’esmolet.
La Comarca, columna «Viles i gents», 12 d’abril de 2013
Fa uns mesos que estic fent la traducció d’un llibre del castellà al català. A banda d’alguna construcció que em fa dubtar —recordeu que, gràcies a la dictadura, els de la meua quinta hem hagut d’aprendre a escriure el nostre idioma com hem pogut (tot i que, per als que s’han criat a l’Aragó, la democràcia tampoc no ha fet res per a treure’ls de l’analfabetisme)—, és un plaer traslladar de manera automàtica, talment com si les copiés, les frases d’una llengua a l’altra. Els neuròlegs ja ho diuen, que els bilingües tenim un enorme avantatge. Imagino el meu cervell —d’altra banda ben normalet— convertint sense gairebé esforç ‘cosecha’ en ‘collita’, ‘ganado’ en ‘bestiar’ o ‘alpargatas’ en ‘espardenyes’. M’aturo a pensar en aquestes parelles, posseïdores del tresor del bilingüisme, que cometen el greu error d’escamotejar-lo als seus fills. És com si els pares preferissin demolir la casa pairal, abandonar les finques i llençar al foc tots els estalvis en comptes de traspassar-ho als hereus. És un patrimoni que quedarà per sempre més fora de l’abast del pobres infants. I la culpa no és dels pares, que al remat l’únic que fan és allò que els hi ha inculcat els que tenen (han tingut i possiblement tindran) el poder. L’altre dia ja ho deia el Dr. Artur Quintana a la presentació del llibre El català de la Codonyera: «A l’Aragó només hi havia dues llengües: lo ‘parlar bé’ i lo ‘parlar mal’. Lo ‘parlar bé’ era lo castellà del doctor, del capellà o el secretari; i lo ‘parlar mal’ el castellà regional, l’aragonès i, és clar, lo català d’Aragó». Aquest concepte ha amerat generacions d’aragonesos, sovint escarnits pels que «parlaven bé», generalment tristos monolingües. I ha fet que, encara avui en dia, ben entrat el segle XXI, n’hi ha que pensen que cremar el patrimoni cultural és fer-los un favor als fills.