Llibertat absoluta « L’esmolet.
Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 6, desembre 2012
He trobat, en un dels molts quaderns que vaig omplint, una definició de la llibertat absoluta. La vaig sentir a la pel·lícula El aura, pronunciada pel protagonista afectat d’epilèpsia. De la mateixa manera que les migranyes, alguns atacs d’epilèpsia venen anunciats per l’aura, un conjunt de trastorns de durada molt curta. Ricardo Darín —l’actor principal— afirmava que, en aquests instants previs a la crisi, quan saps que no hi pots fer res, és quan es pot sentir la llibertat en el seu estat més pur. No cal decidir res, perquè res no s’hi pot fer. Tota acció és inútil. És com l’engranatge inexorable i perfecte: una volta s’ha posat en marxa, no hi ha cap possibilitat d’aturar-lo, de torçar la seva comesa. És la llibertat total, només cal deixar-se endur pels esdeveniments.
En aquell moment el raonament em va xocar. La nostra educació judeocristiana sempre havia parlat del lliure albir com l’expressió màxima de la llibertat humana. Amb el temps, però, el sentit d’aquelles paraules se m’ha anat desvetllant. Potser perquè estem gran part del dia prenent decisions, i la resta lamentant-nos de no poder intervenir en el curs desastrós de les coses. De fet, qui no ha enyorat aquells dies d’infantesa, quan abatuts per la febre la mare ens acotxava i ens posava la mà al front? Era un deixar-se anar, esperar mig abaltits l’hora del xarop o del canvi de llençols, el cap ple de somnis estranys i torbadors.
Passen els anys tan de pressa que, quan em sacsegen aquests records tan llunyans, em fa l’efecte que tot plegat ha estat una mena de somni enfebrat. Tornen les olors, la fressa del suburbi, les converses apagades dels pares a l’altra banda de la porta. Un pis minúscul, moltes il·lusions, tota una vida pel davant.
Ara queden les filles —“Elles”, com escrivia en Desideri— i la seva llibertat de tenir-ho tot per fer. I l’esperança del dia en que nosaltres ens podrem deixar endur pel corrent.