Viles i Gents :: Hereves de la meua llengua :: September :: 2012.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 de setembre del 2012)
Tinc dos nebodetes saragossanes rosses, guapes i, contràriament al tòpic capil•lar, molt espavilaetes. La perspectiva del seu passat és curta i el feliç present de la infància va fent futur sense saber-ho. Les dos miren la vida i deprenen en un entorn bilingüe asimètric en què predomina la llengua castellana de la família materna i de la capital aragonesa, però a on té una feble presència diària la llengua del pare matarranyenc, qui, per raons insondables, no els parla de cap altra manera que com los nostres avant-passats. Contràriament al mètode listen&repeat prescrit als moderns manuals d’aprenentatge idiomàtic, mon germà s’ha limitat, lent i segur, a parlar i deixar que les seues filles li contestaren com vullgueren, amb resultats inclinats clarament cap al castellà fins fa dos dies. Davant la meua impaciència filològica, sempre m’ha replicat tranquil: “Deixa estar, ja ho parlaran”.
En efecte. Este estiu ha revelat que les estructures lingüístiques catalano-occidentals s’havien ficat dins dels dos meravellosos cervells de la Inés i la Pilar, i les paraules han començat a brollar, seleccionant-les en funció de l’idioma dels seus interlocutors amb l’agilitat que tenim la gent bilingüe de terres de frontera. Però també parlen català entre elles i inclús alguna volta l’una corregís l’altra. Resulta curiós que les germanetes que viuen a Saragossa utilitzen de forma natural i fluida la parla autòctona a diferència d’alguns fills de famílies mixtes del poble, monolingües perfectes no se sap si per un complex d’inferioritat o de superioritat. En vespres de marxar, després de setmanes vivint al Baix Aragó, li vai advertir a la gran que ja no s’acordaria de parlar com a la nostra vila en tornar, i ella molt segura me contesta tocant-se el cap: “Tia, està tot ací dins”. Als ulls dels xiquets lo món és gran i sorprenent i, alhora, tan reduït com la mida pròxima. Un viatge a Tarragona i els zàpings a les cadenes de tele catalanes els ha aportat un notable descobriment: “Ui, parlen com nosaltres!”, una lliçó per comentar a alguns adults veïns nostres.
María Dolores Gimeno