Viles i Gents :: Guarnir, enramar i abanderar les festes :: August :: 2012

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 d’agost del 2012)

Ara són dies de festes majors a moltes poblacions de la nostra terra, que es dediquen als diversos sants patrons que presidixen altars, capelles i celebracions. Ben sovint des de la fundació de cada poble, i sobre un substrat pagà, s’han anat passant un seguit de tradicions religioses: misses, professons, folclore… Tot configura una manifestació col•lectiva que es manifesta en públic. Mos mudam als actes principals i preparam los millors plats: guarnim lo nostre vestit i la taula. I enramam carrers i cases particulars de diverses maneres perquè tot ha de demostrar alegria festera amb color i luxe.
En l’evolució de la festa patronal tradicional s’han anat incorporant elements laics lligats al moment, i així es programen nous actes musicals o esportius i també s’afegixen símbols moderns. Abans los dies previs a la festa, les dones preparaven los llançols més ben bordats o la millor colxa de ganxet de la família per ficar-ho al balcó, i més si pel carrer havia de passar la professó. Les amigues i veïnes, que coneixien les millors peces de l’artesania local, en les ocasions festives podien tornar a mirar-se-les. Algunes cases continuen enramant-se així, expressió d’uns temps en què les mans femenines s’ocupaven en manufactures artístiques, però a poc a poc, ja des de l’anterior règim, s’han anat imposant les banderes. Contemplar ara les que pengen als balcons particulars resulta un curiós exercici sociopolític. Tenim aquells que fiquen només una bandera o una altra, o l’estatal o l’autonòmica de les quatre barres, i qui, més integrador, posa les dues, amb o sense escut, però també algun atrevit reivindica un altre sistema amb la tricolor republicana. No hai vist exhibida cap estel•lada per les viles de la Franja Sud. També observo la moda de guarnir-se amb banos, barrets, samarretes, cinturons i rellotges amb los colors roi i groc hispànics, amb o sense bou Osborne, no sé si fruit d’una afirmació identitària, de la passió esportiva per la Roja extesa a l’expedició olímpica o de l’atracció del top manta de les paraetes ambulants dels immigrants africans a les nostres festes.

María Dolores Gimeno