Escrits contra l’erm
By Vicent Sanz
Acabo de llegir, no sense parèntesis de consideració, Escrits contra l’erm deFrancesc Ricart. El subtítol del llibre és ben eloqüent: Aspiracions des de la Franja. Així doncs, la lluita contra l’erm és ben bé l’aspiració de la Franja. Per la proximitat amb l’autor, gairebé diària, i per l’aproximació al pol cultural de la llibreria Serret de Vall-de-roures, la vitalitat cultural de la Franja, el concepte mateix de la Franja, ja fa temps que és entre mans.
En aquest sentit, el llibre aporta arguments per a la reflexió. Com diuen Los Draps, és terra de frontera, terra de pas; i com en tantes altres contrades de l’àrea lingüística, es tracta de terra catalana fora de les demarcacions administratives. Si és terra de frontera, terra de pas, cal entendre-la en aquest sentit. I res: les comarques de la Franja només s’entenen pel veïnatge oriental amb altres comarques que sí que cauen dins de les demarcacions administratives. Si hi ha cap continuïtat territorial és aquesta, més que no pas entre elles.
I l’erm té dues causes: l’adscricpió administrativa aragonesa i les penúries d’una terra per sortir de la despoblació, la perifèria de la perifèria, la desmotivació nacional, amb empastifades com això del xapurriau, com la deserció de polítics de primera línia de posicionalment en un altre moment dignes i dignificadors.
El llibre, que és un recull d’articles publicats per l’autor entre els anys 80 i l’actualitat, dóna compte d’una actitud concreta en relació a la catalanitat de la Franja. Una actitud pacífica, constructiva, crítica, irrenunciable. I, doncs, que posa a cada article el dit a la nafra. Amb un llenguatge mesurat, moderat, no exempt dels millors recursos de l’idioma, elegant, però directe i del tot entendor. Sense concessions. Com n’és el posicionament ideològic: sense variació al llarg del temps. D’aquesta manera, podem assistir, llegint-lo, a l’exercici continuat d’un estil d’expressió de la lliure opinió d’una consisencia incontestable.
I s’entén. Aragó podria jugar la basa de la relació profitosa amb Catalunya, amb els Països Catalans, de la mateixa manera que la podria jugar el País Valencià. Hi tindria més coses a guanyar que no pas a perdre. Bona part dels fills seus que un dia van fer les maletes viuen avui als Països Catalans, però això no sembla interessar els dirigents aragonesos pel que fa a la seua relació amb els altres països amb els quals un dia va compartir estat. Perquè ben mirat potser Aragó ja no siga Aragó, sinó una regió fagocitada, digerida per Espanya. Lluny de normalitzar aquesta relació, l’Aragó actual, tan amatent al tòpic, s’ha encaparrat amb un contenciós artificial, de dubtós origen, que només posa en evidència una actitud hostil, agressiva. Mentre els deures de la Carta Europea de les Llengües Minoritàries continuen per fer, després d’anys de paraules que avui semblen demagògia.
Com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un recull d’articles d’opinió, Ricart en dedica uns quants a la figura de Jesús Moncada, tot fent-ne una valoració com a exponent de la cultura catalana en relació a la Franja. Jesús Moncada és, certament, el millor valor cultural de la Franja. Un autor d’una influència incontestable en el panorama de la literatura catalana del tombant del segle XX al XXI i un referent per a la cultura de la Franja i per a la literatura ebrenca.
Ell i l’autor tenen una cosa en comú, que jo mateix comparteixo: una vinculació personal amb un territori en què no es viu. Heus aquí una contradicció aparent que cal esclarir. Avui, quan les tecnologies de la informació i la comunicació han erosionat tant significativament el component de la ubiqüitat en relació a la pertinença i l’adscricpició, cultural, religiosa, nacional, dels individus, només la fragmentació política que pateixen els Països Catalans juga en contra d’aquestes vinculacions personals.
Afortunadament, això no obstant, el treball per la cultura i la llengua catalanes no entèn de fragmentacions imposades, sinó d’esforços, d’idees i sentiments compartits.