La Franja

Source: Ana Soriano, presidenta d’ASCUMA – Temps de Franja

Des de la fundació d’Ascuma el 1989, per primera vegada, una dona assumeix el càrrec de presidenta. Es tracta de l’Ana Soriano Barberan, elegida a l’assemblea celebrada el passat 9 de març. Filla de Vall-de-roures, va estudiar el Batxillerat a Alcanyís i el primer cicle de Geografia i Història a la Universitat de Saragossa. Després de casar-se es va traslladar a Barcelona, on ha desenvolupat una carrera professional a Boixareu Editors primer i al diari El País després. Des de la jubilació residix a la Torre del Comte, tornant a les seues arrels al Matarranya.

La presència femenina ha estat una constant des dels orígens de l’associació cultural, amb algunes sòcies fundadores, vocals de la junta o a la vicepresidència, en tasques de gestió o com a membres de diversos col·lectius periodístics. Una presidenta és un indici més de normalitat social.

Amb Soriano s’obre una nova etapa plena d’il·lusió i compromís per a la nostra llengua i cultura.

Ja fa quatre Viles i gents que dono voltes a la gestió del multilingüisme: que si la pau multilingüe a Suïssa, que si els esforços per mantindre el francès nordamericà al Quebec, que si la importància del poder al neerlandès de Bèlgica. Però què hi fotem en tot això, aquí, al Matarranya, en la nostra llengua?

Source: La gestió del multilingüisme: la nostra llengua al Matarranya (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües

El passat dia 25 de gener, a Pena-roja, la xerrada de Patricia Buckley va oferir una oportunitat única per connectar amb el testimoni de Henry Buckley, un fotoperiodista que va capturar moments decisius de la història a Terol. Des de la seva càmera i amb les seves cròniques va immortalitzar la dura realitat de la guerra. A través de les paraules de la seva neta, Patricia, es va poder reviure, a més de la seva figura, la de molts altres que van quedar oblidats en els racons foscos de la memòria col·lectiva. Continuar llegint… Henry Buckley, vida i mort de la República

Lo passat mes de novembre vam presentar lo llibre de fotografies Nonasp. 1893-1935, i durant la presentació, vam ensenyar vàries imatges de l’interior de l’ermita, en les que es podie veure com ere lo retaule i la talla de la Mare de Déu de les Dos Aigües que hi havie en aquells moments. En este context, vam explicar que la tarde del 26 de juliol de 1936, havent començat la Guerra Civil, un grup d’anarquistes va destruir l’espadanya i van cremar lo retaule barroc i la imatge de la Mardedéu.

Durant los dies de Nadal, una tarde vaig a anar a ca Marisé Suñer i Claudio Alfonso, que havien vingut a la presentació del llibre i m’havien oferit explica’m una història.

Continuar llegint… Lo manto de la Mardedéu

Un estudi del Centre de Recerca i Tecnologia Agroalimentària d’Aragó (CITA en les sigles castellanes) va detectar fa uns anys 59 varietats autòctones de fruita a la comarca de la Serra d’Albarrasí, entre prunes, mançanes i peres —la resta de fruites, degut al fred, no s’hi crien— i plantejava la conveniència de recuperar-ne alguna o algunes com a varietats d’interès comercial. Per contra, a les tendes, només es troben dues o tres varietats, com a molt, de pera, mançana i pruna i, a més, totes venen de molt lluny. El patrimoni fruiter desapareix i no pareix que sigui degut a la manca de qualitat i rendibilitat comercial. L’homogeneïtzació fruitera ajuda, suposo, a la producció massiva a l’unificar els tractaments fitosanitaris i les dates de collita. Per buscar una explicació.
Continuar llegint… Persimon contra caqui

Alguna volta vos haveu preguntat per què encenem fogueres per a Sant Antoni? La tradició judeo-cristiana no té festes on hi hagi un protagonisme del foc, i encara aixina a dies com avui, o com Sant Joan, les espurnes són les protagonistes. I per què considerem a Sant Antoni el patró dels animals? Si ell va ser un eremita del desert? El motiu, per a sorpresa de ningú, guarda relació amb les festivitats paganes.

Al gener, les antigues aldees romanes celebraven la festa de la Sementivae, on s’agraïa als matxos i mules i bous de cultiu pel seu treball. No oblidem que, durant aquell temps, els animals eren fonamentals per a la economia familiar. Durant els dies que durava la festa, es deixava descansar els animals, i inclús els passejaven pel carrer amb corones de flors! Per magnificar la festa, s’encenia una foguera i es muntava una gran festa.

Continuar llegint… Espurnes paganes

Fa temps que segueixo amb interés la iniciativa de Marta Lloret, coneguda com La Caçadora de masies. La seva història és ben curiosa. Va descobrir la seva passió pel món de les masies mentre estudiava Humanitats, a través d’una primera feina amb la Fundació Mas i Terra. Des d’aleshores, aquesta fascinació s’ha convertit en una missió personal: salvar masies deshabitades i recuperar la seva memòria.

Lloret combina el seu treball amb el projecte Masiaire, que connecta propietaris de masies amb possibles masovers. Això no només evita l’abandonament, sinó que també revitalitza el patrimoni rural. La seva tasca és admirable, i el seu llibre Masies de Barcelona, acompanyat d’una exposició al Palau Robert, n’és una bona mostra.

Continuar llegint… Caçadora de masies

Com ja és una vella costum, enguany al nostre poble també ens hem abocat al més que incert 2025, fent gambirots en totes les formes possibles: equipats en barrets de plàstic, garlandes i cabelleres de colors, mata-sogres desafinats, o la prova pràctica de la roba íntima de color roig.

Com les aventures dels joves la nit radera de l’any mereixen tractament a part, ens centrarem en els dos grups de més edat.

Continuar llegint… Benvingut 2025

Hi ha tot de saberuts (ara en diuen ‘coachs’) que ens exhorten a abandonar la nostra ‘zona de confort’. És una cosa que em costa d’entendre, perquè tinc la impressió que les persones tendim a buscar precisament aquest confort, que jo considero un sinònim de benestar (una altra de les paraules màgiques dels nous gurus). Es veu que, per sentir-nos realitzats, hem d’anar sempre més enllà, iniciar projectes, afrontar nous reptes. Per a què? Suposo que no serà per arribar a la blasmada zona de confort, no? Els que segueixen aquestes premisses, és a dir, els que no paren mai de marcar-se nous objectius, en realitat ja han trobat la seua zona de confort: el seu estat ideal és la superació continua; per tant, quan arriben a un punt que altres considerarien de plenitud, cauen en la insatisfacció. I això és perquè, paradoxalment, han eixit de la seua zona de confort, que no és altra que, oh sorpresa!, la fugida constant de la zona de confort.  Continuar llegint… Zona de confort

Source: Ramón Mur Gimeno, 18è Premi Franja Cultura i Territori – Temps de Franja

Source: La parella | Lo Finestró