En el llibre s’hi troba el treball de tres persones que estimen el seu patrimoni immaterial; l’herència dels avantpassats: el parlar de Favara
Estela Rius
Faltava poc per les cinc de la tarda del 26 d’octubre quan vam posar el peu a la vila, i només fer-ho vam intuir que havíem invertit bé les darreres hores de llum solar abans del canvi d’hora que anuncia l’hivern. El motiu del nostre desplaçament a Favara de Matarranya era que estàvem citats al teatre municipal per assistir a la presentació del llibre Tres estudis sobre el favarol (el habla catalana de Favara), dels autors Roberto Albiac Balaguer, Mireia Sànchez Monsech i Lucía Oliver Rojo.
L’edició havia anat a càrrec del Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón-Caspe (CECBAC), una de les filials d’àmbit comarcal de la Institución Fernando el Católico (òrgan de cultura que depèn de la Diputación Provincial de Zaragoza, adscrit al CSIC) i que, en una aposta valenta del seu actual president, Amadeo Barceló, s’ha publicat per primera vegada en aquesta institució un llibre escrit en català i sobre la parla catalana d’una de les viles de la comarca.
Els assistents a la presentació, que omplíem bona part de les butaques (cosa que no acostuma a passar en aquests actes), vam escoltar ben atents les explicacions dels ponents, que van exposar els seus interessants treballs de fi de grau universitari que conformen el llibre. El de Mireia Sànchez, fet a la Universitat de Barcelona, tracta els parlars del Baix Matarranya (Maella, Favara, Nonasp i Faió), situant-los entre el català nord-occidental i el tortosí. Per la seva part, el de Lucía Oliver, de la Universidad de Zaragoza, aporta els principals trets de castellanismes lèxics al català de Favara que es parla actualment.
En el cas del treball de Roberto Albiac, fet a la Universitat de València, ens aporta informació sobre el paral·lelisme lèxic entre l’aragonès i la parla catalana pròpia de Favara. Roberto és col·laborador de la revista Temps de Franja, amb la columna Esparpillant paraules (una de les millors que s’escriuen a la Franja!), en què en cada entrega ens acosta als lectors el ric vocabulari de la vila. A més, des del 2018 és estudiant de doctorat de la Universidad de Zaragoza amb una tesi, Els parlars del Matarranya, un treball que, juntament amb altres que aborden els parlars d’aquest territori, ens atorgarà un gran atles i estudi geolingüístic de gran part del Matarranya històric.
La presentació va cloure quan ja era fosc, però això no ens va impedir saciar la nostra necessitat de començar la lectura durant el trajecte en cotxe, mentre descobríem en les primeres pàgines una presentació i una introducció de primer nivell, fetes respectivament per Javier Giralt, filòleg de la Universidad de Zaragoza i membre de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i per Pere Navarro, filòleg de la Universitat Rovira i Virgili.
En el llibre vam trobar els treballs de tres persones que estimen el seu patrimoni immaterial; l’herència dels seus avantpassats: el parlar de Favara, entès com a dialecte consecutiu del català, que habita els nostres pobles des de les successives repoblacions que es van produir després de l’època de la Reconquesta. Una parla rica, diversa, que és viva, i ara també estudiada i valorada.
Us convidem a la projecció del documental “El Vidal Mayor: una joya de la identidad aragonesa”, que tindrà lloc el proper dimarts 5 de novembre a les 19:00 hores, en l’Aula de la UNED de Fraga.
El Vidal Mayor és un manuscrit que conté la compilació dels Furs d’Aragó aprovats en les Corts de Huesca de 1247, l’original del qual es conserva en la Fundació Paul Getty a Califòrnia. En el documental s’analitza el manuscrit des d’una triple vessant: la jurídica, la lingüística i com a objecte bibliogràfic de valor artístic.
Al final de la projecció hi haurà un col·loqui amb la directora del curtmetratge, Isabel Soria.
Institut d’Estudis del Baix Cinca – IEA
Del 24-26 de maig se celebrarà el 50è Col·loqui de la Societat d'Onomàstica a Mequinensa i a Calaceit. La inscripció per assistir a les sessions és de franc: https://t.co/ksU6ClumVzpic.twitter.com/lSgR9BnuHj
PP, Par y PSOE rechazan, durante la última sesión plenaria, una moción de CHA que insta a DGA a no eliminar la mención expresa al «aragonés y al catalán de Aragón»
La sesión plenaria contó con un nutrido número de oyentes./ L.C.
Polémica por la lengua durante la última sesión municipal que se celebró en Valderrobres. El rifirrafe se produjo durante el debate de una moción que el grupo municipal de Chunta Aragonesista presentó en el orden del día y que instaba al Gobierno de Aragón a mantener la redacción actual del artículo 4 de la Ley 3/1999, de 10 de marzo, del Patrimonio Cultural Aragonés.
En dicho artículo 4 se recoge, expresamente, que «el aragonés y el catalán de Aragón, en los que están incluidas sus variedades dialectales, son las lenguas y modalidades lingüísticas propias a que se refieren el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de Aragón». Lo hicieron después de que el nuevo ejecutivo autonómico de PP-VOX anunciase, como parte de su acuerdo de gobierno, la futura modificación de este artículo.
La propuesta fue rechazada por el resto de grupos políticos (PP, PAR y PSOE). «Pedimos que se respete la denominación de chapurriau que el nombre que nosotros, nuestros padres, abuelos y antepasados siempre hemos utilizado. En el actual texto se dice directamente que es catalán de Aragón y no se respeta, como sí sucede en Baleares o en la Comunidad Valenciana, la denominación que se le da a lo que aquí se habla», explicó el alcalde Carlos Boné. El primer edil añadió que «si lo que persigue la Ley es la conservación de nuestro idioma, la mejor manera es denominarlo chapurriau«.
No obstante, la sesión contó con numerosos vecinos que asistieron como oyentes a la sesión plenaria precisamente al incluirse este punto. Por su parte desde CHA manifestaron su temor porque se «vulneren» los derechos lingüísticos de los hablantes y recordó la modificación de 2013 que se refería a ambas lenguas como LAPAO y LAPAPYP. «En los últimos años se ha dotado a las lenguas de protección institucional y visibilización que han supuesto una mejora notable en su estudio y un impulso a su difusión. Por ello instamos a que se mantenga el actual artículo 4», explicó Iñaki Belanche, portavoz de CHA.
Desde la formación aragonesista subrayaron que su intención es «instar» al ejecutivo a que no modifique la redacción del citado capítulo. Por su parte Boné subrayó que, a su juicio, «en ningún momento se plantea» regresar a las denominaciones de 2013. A este respecto, desde la Asociación Amics del Chapurriau, cuyos integrantes estuvieron presentes en la sesión plenaria, expresaron, se informó a través de un comunicado, su respaldo a la postura expresada durante el debate de la moción de los portavoces del Partido Popular y Partido Aragonés y apuntaron a que Chunta Aragonesista «se quedó sola» en la votación.
Hermanamiento con Lespignan
Otro de los asuntos que se aprobaron durante la última sesión plenaria hizo referencia al hermanamiento entre Valderrobres y el municipio francés de Lespignan, de algo más de 3.000 habitantes y que está situado en Occitania. Fue hace varios meses cuando los representantes municipales del municipio francés visitaron Valderrobres. «Somos dos pueblos con muchas similitudes, les encantó Valderrobres, su alcalde nos subrayó esa similitud y manifestó que nuestro municipio les enamoró y por ello hemos iniciado los trámites para hermanarnos», concluye Boné.
Alrededor de 250 investigadores y profesores de la Universidad de Zaragoza han firmado ya una declaración en la que defienden el reconocimiento e interés del catalán en Aragón y de la lengua aragonesa. Lo hacen tras las últimas afirmaciones del presidente Jorge Azcón, en las que señalaba – el pasado 31 de enero – que en Aragón “no se habla catalán”. Este próximo miércoles, día 21 de febrero, se celebra el Día Internacional de la Lengua Materna.
Esta declaración académica recuerda que el catalán y el aragonés son materias docentes en varios grados de la propia Universidad de Zaragoza, y con investigadores que participan en proyectos financiados a nivel estatal.
En sus estudios, estos expertos analizan su perspectiva lingüística, histórica y social. A esto se suma los Cursos de Verano o las publicaciones de la propia editorial universitaria. Otras monografías y artículos académicos dan cuenta de estos estudios.
Uno de los impulsores de este manifiesto, el sociólogo Natxo Sorolla, remarca que “tanto el catalán como el aragonés forman parte de la docencia de la Universidad de Zaragoza, hay diferentes grupos de investigación y son lenguas que forman parte de la vida cotidiana, como la plataforma de gestión en línea se puede elegir tenerla en catalán o en aragonés”. Son dos lenguas que “no son ajenas a la comunidad académica”.
Recuerda Sorolla que “el conocimiento científico y académico que tenemos sobre estas lenguas las denomina históricamente como ‘catalán’ y ‘aragonés'”. Así, “estas afirmaciones sobre que no existe o no se habla en catalán en Aragón confrontarían con la realidad del mundo académico”.
En esta declaración añaden que negar esta realidad vulnera la Carta Europea de las Lenguas regionales o minoritarias y temen que el Gobierno de Aragón intervenga en la independencia de la Academia Aragonesa de la Lengua.
Cabe recordar que el acuerdo de gobernabilidad PP – Vox, que facilitó que Jorge Azcón fuera proclamado presidente, incluye la revisión de la ley de uso, protección y promoción de las lenguas.
Entrevista a Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ara que l’executiu format pel PP i Vox ataca el català a la Franja de Ponent
El president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt, davant la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa.
Pere Millan
Albert Salamé (fotografies)
Quan fa quaranta anys de la històrica Declaració de Mequinensa, el govern de l’Aragó, format per PP i Vox, ha tornat a obrir la capsa de Pandora lingüística. I ha atacat frontalment el català. El 31 de gener, el president autonòmic, Jorge Azcón, va anar a Brussel·les a negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Va dir que a la Franja de Ponent s’hi parlaven “modalitats lingüístiques pròpies” i no una llengua que –a parer seu– s’hi vol imposar.
Setmanes abans, ja havia suprimit la Direcció General de Política Lingüística de l’executiu i havia eliminat el finançament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, a petició de la ultradreta. Per a explicar la situació, el president de l’acadèmia i director de l’Institut Aragonès del Català, Javier Giralt, ens rep al despatx de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa. És filòleg i expert en dialectologia i història de la llengua. Com a bon professor universitari, s’explica amb claredat i no defuig cap pregunta.
—Fa deu dies, el president Jorge Azcón va negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Què en penseu com a director de l’institut que vetlla precisament pel català i com a president de l’acadèmia de la llengua? —El president del govern de l’Aragó s’equivoca. Totes les recerques sobre la literatura i les varietats dialectals de la Franja del 99% dels filòlegs i lingüistes, tant de l’àmbit catalanoparlant com romanístic, coincideixen a dir que a l’Aragó s’hi parla català. Hi ha hagut una evolució del partit cap al no-reconeixement de la catalanitat lingüística de la llengua que es parla a la Franja. Això no és nou. El 2011, que és quan el PP va fer la llei de llengües actual, ja deien que a l’Aragó no s’hi parlava català. Anys abans, havien aprovat la llei de patrimoni cultural aragonès, que especifica que tant l’aragonès com el català són llengües pròpies. Davant d’aquestes afirmacions, que no tenen cap base científica, l’única cosa que es pot dir és que és un error i que els interessos per a dir-ho no són ni lingüístics ni filològics. M’agradaria saber quins són els assessors del president Azcón a l’hora de fer aquesta afirmació. Ell no és filòleg ni lingüista; per tant, algú el deu haver assessorat per dir-ho.
—El govern de l’Aragó ha tancat la Direcció General de Política Lingüística. Temeu que també pugui tancar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua? —No ho tinc clar. Una Direcció General de Política Lingüística depèn de la voluntat política del govern de torn. En canvi, l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua existeix perquè ho diu la llei del 2013 que va aprovar el PP. Una altra cosa és l’estructura interna de l’acadèmia. Actualment té dos instituts: el de l’aragonès i el del català. Si decidim que a l’Aragó no s’hi parla català, no té sentit mantenir un institut i uns acadèmics adscrits al català. Aquest és el dubte que tenim. Per tant, no sabem quins canvis interns pot patir l’acadèmia i quin pot ser el futur de l’entitat.
—Com ho heu entomat, que el govern us hagi deixat sense finançament? —Inicialment, l’acadèmia tenia assignada una subvenció nominativa per part del govern de l’Aragó de 20.000 euros. Ara bé, per a cobrar-los, havíem de demanar un avançament de 10.000 euros i la resta demanar-la amb un crèdit. Això el primer any va funcionar. Vam poder-hi invertir 15.000 euros. El 2022, l’entitat bancària ja no ens va facilitar el préstec i vam haver de treballar amb 10.000 euros. El 2023, amb el nou govern, en un principi el pressupost incloïa una partida de 20.000 euros per a l’acadèmia, però una esmena de Vox la va fer retirar. Ara no tenim ni un duro assignat.
—Com us afecta el funcionament? —Podem continuar funcionant gràcies a la voluntat dels acadèmics de mantenir reunions de treball i de tirar endavant projectes que no suposen cap despesa de diners. És molt difícil, perquè hi ha iniciatives que han requerit diners per a posar-les en marxa i ara en necessitarien per a continuar. Com que tampoc no sabem en quin lloc quedarà l’acadèmia, som en una situació d’impàs.
—Quines tasques fa l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua? —Les tasques de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua són determinades per la llei de llengües del 2013, que actualment és vigent. Són vetllar per les dues llengües minoritàries que tenim a l’Aragó, l’aragonès i el català. Vetllar per l’ús en diversos àmbits de la societat, per la difusió en l’ensenyament i per normativitzar-les, és a dir, determinar quin és l’estàndard. En definitiva, el que fa qualsevol acadèmia, com la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans o la Real Academia de la Lengua.
—Les últimes dades de l’enquesta d’usos lingüístics indiquen que el català es va perdent entre els joves de la Franja. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys el tenen com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només és un 34%. Per què passa això? —La principal raó és l’arribada de gent no catalanoparlant a la Franja. És un fenomen que afecta tots els territoris de parla catalana. Els nouvinguts no parlen català, no l’aprenen i fan que la gent autòctona acabi parlant-hi en castellà. D’altra banda, es talla la transmissió intergeneracional de la llengua. És a dir, veiem pares catalanoparlants que ja no l’utilitzen amb els fills. Això afecta també l’ús habitual de la llengua per part dels joves. És comú que molts joves catalanoparlants no el facin servir per a comunicar-se amb els amics.
—Malgrat això, la Franja continua essent el territori de parla catalana amb un percentatge més alt de parlants. —No sé si actualment encara ho és. Diria que les coses han canviat. Cal tenir en compte que a la Franja el català s’ensenya com una assignatura optativa. En alguns llocs, fins i tot fora de l’horari lectiu. No tenim la situació de Catalunya, el País Valencià o les Illes, on hi ha un ensenyament com a llengua instrumental i en molts més àmbits. Aquí només tenim a Fraga un institut on es practica un ensenyament bilingüe. Això fa que a la resta de zones de parla catalana hi hagi un coneixement i una capacitat d’ús de la llengua més alts.
—Creu que hi ha el perill que aquesta estructura d’ensenyament desaparegui aquests mesos vinents? —L’experiència ens demostra que tant amb governs socialistes com populars l’ensenyament de la llengua catalana s’ha mantingut. Tinc la confiança que així serà, perquè la gent de la Franja té interès a aprendre-la. No tan sols perquè estan convençuts que és la llengua pròpia, sinó perquè és un instrument que els ajuda a trobar feina a Catalunya o al País Valencià.
—Tant en els governs anteriors del PP com en l’actual, hi ha hagut un esforç manifest per esborrar la paraula “català” de la vida pública. Aleshores, es va fer emprant mots com “chapurreau” o el LAPAO, i ara es parla de fragatí o maellà. D’on creieu que sorgeix això? —És evident que el terme “català” sempre ha fet nosa. És un nom que a l’Aragó no agrada, malgrat que en alguns moments semblava que aquest problema se superava. Persones pròximes al govern o al PP reconeixen que, si el nom fos un altre, no hi hauria cap problema amb la llengua. Si eliminem el concepte català, hem de denominar d’alguna manera aquestes llengües que es parlen. El que desprenen les paraules d’Azcón que mencionàveu abans és la idea que a l’Aragó tenim unes llengües i unes modalitats lingüístiques i que s’han de defensar. Quines llengües? No ho sabem. Si anem a les modalitats, citen el fragatí, el maellà i lliterà… Efectivament, això són modalitats. Però modalitats d’una llengua. I aquí no volen dir que és català, però no hi poden posar cap més nom. Hi ha molta gent que està convençuda que si parla fragatí també parla català. Aquest és el camí que hauria de seguir el govern. Volem defensar les modalitats? Sí. Però dins el marc d’una llengua reconeguda i històrica, que és el català. Com l’andalús ho és dins del castellà.
—En declaracions a Heraldo de Aragón, l’executiu PP-Vox ha atacat l’institut assegurant que hi ha el risc que a l’Aragó s’hi acabi parlant el “català de Barcelona” en lloc de la varietat lingüística pròpia de la zona. És un altre parany? —Podríem pensar que hi ha un gran desconeixement del govern, però al darrere d’aquestes declaracions hi ha una voluntat clara, que és evitar com sigui que s’identifiqui la llengua de la Franja amb el català i amb l’estàndard del català. Si una llengua s’ensenya a l’escola, se n’ha d’ensenyar la normativa, no les modalitats. La idea que tenen és que el català estàndard és el de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans ha fet molta feina per crear un estàndard inclusiu i incloure-hi les varietats dialectals. En l’estàndard hi ha un munt d’elements fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que són propis del català occidental, que és on se situa el català de la Franja.
—Creieu que el català és en una situació d’emergència lingüística a la Franja? —Tenim uns polítics que volen esborrar-ne totalment la realitat lingüística. Ara hi ha un missatge negacionista i la gent se’l creu. Qui diu que parla català s’alia amb la política que es fa a Catalunya, és pancatalanista i defensa Puigdemont. S’embolica tot, perquè interessa embolicar-ho. Abans parlava del PP, però ara tenim Vox. Això sí que és una emergència, perquè insistiran constantment en el fet que cal eliminar tot el que faci olor de català. I el problema és que el PP necessita Vox i segurament li farà cas. Però no podran eliminar la llengua.
—Anar contra el català dóna vots en determinades zones de l’Aragó? —És claríssim. És un discurs molt interessat, però no tan sols del PP o Vox. El PSOE tampoc no s’ha caracteritzat per defensar obertament el català. L’ex-president Marcelino Iglesias, catalanoparlant de Bonansa (Ribagorça), va aprovar la llei de llengües d’aquella manera a final de legislatura, quan ja era clar que perdria les eleccions. Al president Javier Lambán no l’he sentit mai dir que a l’Aragó també tenim l’aragonès i el català. De fet, no es va dignar a rebre l’acadèmia en cap moment, malgrat que havia estat el seu govern que l’havia impulsada. Ningú no vol que l’identifiquin amb el que succeeix a l’altra banda de la frontera administrativa. Aquí a Saragossa és molt difícil d’entendre que a l’Aragó s’hi parla català.
—Ara fa quaranta anys de la Declaració de Mequinensa. Creieu que pot ser el moment d’impulsar-ne una altra? —Sé que han programat una reunió d’ajuntaments i associacions de defensa del català. És possible que hi hagi una tercera declaració, sobretot si el govern manté la idea d’eliminar el nom de “català”. Si s’impulsa, estarà molt bé, però ja sabem que servirà de ben poc, perquè la del 2013 tampoc no va servir de gran cosa. Malgrat això, és positiu que els ajuntaments, que són els implicats directament a la zona catalanoparlant, es manifestin i expliquin la realitat lingüística de la zona. Però si finalment l’Ajuntament de Mequinensa la promou, em fa la sensació que el suport serà ben mínim. Si mirem el color dels ajuntaments a la Franja, ara mateix, és ben blau. En alguns casos, fins i tot en col·laboració amb Vox.
—I en l’àmbit de l’acadèmia, quines accions teniu previstes per a respondre els atacs del govern a la llengua? —De moment, no n’hem pensat cap. Estem una mica a l’aguait de les decisions definitives que prengui el govern. Només sabem, per algunes converses, que volen mantenir una mena de relació d’assessorament. Però si la volen, l’han de respectar i assumir. Estem a l’expectativa.
—Per a la resta de territoris que parlen català, la Franja de Ponent és una gran desconeguda. Això és un problema també? —Crec que sí que hi ha consciència que a la Franja s’hi parla català. A Catalunya es coneix perfectament la Franja. Des del punt de vista del País Valencià, crec que el coneixement es limita més a la zona del Matarranya, per les relacions històriques que hi ha hagut. Això no vol dir que estiguem protegits, però sí que tenim aquest suport. El que no ens ajuda és que a Catalunya es digui com ha de ser la política lingüística a l’Aragó o es facin manifestacions sobre quina n’és la realitat lingüística. Això aquí no s’entén. Jo ho entenc, perquè si un territori catalanoparlant és atacat, qui l’ha de defensar? La resta de territoris on també es parla. També hi ha hagut polítics que han defensat que la Franja hauria de formar part de Catalunya per motius històrics. Això encara ajuda menys. Al contrari, desperta el discurs anticatalanista.
—Malgrat el context, aquests últims anys han sortit iniciatives positives per a la llengua com A escampar la boira, primer programa en aragonès i català d’Aragón TV, la televisió pública. Com s’explica? —Aquest programa es feia perquè hi ha hagut una voluntat política al darrere. És evident que hi havia sintonia entre la Direcció General de Política Lingüística i la televisió autonòmica. El presentador parlava aragonès i algun dels col·laboradors català. Així es posava de manifest la realitat lingüística existent. El programa funcionava sense cap problema i això era el més important: demostrar que no hi ha cap problema perquè cadascú parli la seva llengua i que hi ha una entesa perfecta.
—Ara mateix, en quina situació es troba l’aragonès? —Per desgràcia, la llengua aragonesa és en una situació molt complicada. No sabem quants parlants té, però sabem que van disminuint. La transmissió intergeneracional es va tallar fa molts anys. En aquest sentit, crec que és pràcticament irrecuperable.
—S’han pres mesures per a revertir-ho? —Els darrers anys, la Direcció General de Política Lingüística va fomentar una mica més l’ensenyament de l’aragonès. Per exemple, la Universitat de Saragossa va incorporar en el grau de magisteri una menció en aragonès, amb l’objectiu d’ampliar el nombre de mestres ben formats en la llengua. Això pot ajudar a fer que les classes d’aragonès continuïn i que els nens el puguin conèixer, entendre, llegir i parlar. Ara, recuperar-ne l’ús en tots els àmbits socials és molt difícil, per la impossibilitat de fer-lo servir fora de l’àmbit familiar o local. Això complica que pugui tenir una vida llarga. Tot i això, si s’ha mantingut des de l’edat mitjana, qui sap quants anys encara li poden quedar. Per una altra banda, el fet que no tingui un estàndard definit també en dificulta l’ensenyament.
Como profesores, profesoras, e investigadores e investigadoras de la Universidad de Zaragoza “nos vemos obligados a posicionarnos ante la afirmación del presidente del Gobierno de Aragón, Jorge Azcón”, manifestando que en Aragón “no se habla catalán”. Según estas declaraciones “la gente que vive en Fraga habla fragatino”, ya que las “modalidades lingüísticas propias” van “desde el cheso hasta el fragatino”.
Además, recuerdan que informaciones anteriores expresan la intención del Gobierno de Aragón “de intervenir en la independencia de la Academia Aragonesa de la Lengua, creada por la Ley 3/2013 como institución científica oficial en el ámbito de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”, y en cuya conformación participaron el Gobierno de Aragón, las Cortes de Aragón y la Universidad de Zaragoza.
En un manifiesto, abierto a la firma de más docentes, señalan que el catalán en Aragón recibe reconocimiento e interés por parte de la romanística internacional desde hace muchas décadas. Es materia docente en la Universidad de Zaragoza, está presente en los grados en Filología Hispánica, Estudios Clásicos y Estudios Ingleses, y mantiene un área propia en el Departamento de Lingüística y Literaturas Hispánicas. Respecto a la lengua aragonesa, para los Grados de Magisterio en Educación Infantil y en Educación Primaria se oferta una mención en lengua aragonesa y esta Universidad pública ofrece el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa y una asignatura de Iniciación a la lengua aragonesa.
Recalcan que “además, diferentes investigadores de la Universidad de Zaragoza participan en diversos proyectos financiados a nivel estatal, que tienen entre su objeto de estudio tanto el catalán como el aragonés en Aragón, ya sea desde su perspectiva lingüística, histórica como social, y los resultados son motivo de publicación de monografías y artículos académicos en revistas de alto impacto internacional”.
“El aragonés y el catalán son parte de la vida cotidiana de la Universidad de Zaragoza, como lenguas de la plataforma virtual de gestión de la docencia (Moodle), motivo de cursos de verano, publicaciones de la editorial Prensas de la Universidad de Zaragoza, etc”, detallan.
Por todo ello, y como docentes e investigadoras, consideran “que las afirmaciones de representantes públicos anteriormente mencionadas vulneran la Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias, ratificada por el Estado español, ya que su Comité de Expertos ha explicitado en diferentes ocasiones, la última este mismo año, la necesidad de supervisar y velar por el cumplimiento de las obligaciones adquiridas por las autoridades españolas, mediante el reconocimiento y la protección del catalán y el aragonés en Aragón”.
Finalmente, exigen “el reconocimiento de la investigación desarrollada en Aragón sobre la diversidad lingüística propia, que se tenga en cuenta a la Universidad de Zaragoza en el desarrollo de políticas públicas que atañen a esta realidad, y a la Academia Aragonesa de la Lengua en el ámbito de su competencia, respetando su autonomía como institución y la independencia académica de sus miembros”.
El léxico es el componente más variable e inestable de una lengua, en el sentido de que sus elementos se propagan o caen en desuso con más facilidad y mayor rapidez que los fonológicos o gramaticales. Se observa una falta de estudios sobre el léxico dialectal de la Franja de Aragón en general y del Matarraña en particular: la mayoría se centran en análisis descriptivos de carácter global, con vocabularios de escasa información dialectal. En el presente trabajo se analiza el léxico dialectal del catalán de Monroyo a través de los nombres de las plantas medicinales que crecen en el término municipal. En el análisis léxico se examina cada una de las palabras registradas desde un punto de vista diacrónico y dialectal y se comentan algunos aspectos que, bajo la óptica de la etnobotánica, pueden resultar interesantes para conocer la planta en cuestión e incluso, en algún caso, su motivación léxica.
Las comarcas aragonesas donde se habla catalán han vivido unos cuantos despropósitos en cuanto a la legislación de esta lengua. ¿Recuerdan el lapao y el lapapyp, las siglas de las denominaciones oficiales que Aragón dio al catalán y al aragonés entre los años 2013 y 2015? Ahora parece que se ha puesto orden porque la Academia Aragonesa de la Lengua, que incluye dos institutos, uno dedicado a la lengua aragonesa y otro a la catalana, acaba de publicar un acuerdo sobre el uso oficial del catalán de Aragón. Aunque la ley autonómica le permite emitir normativa, la Academia Aragonesa asume los criterios del Institut d’ Estudis Catalans (IEC) y, por el hecho de que la Franja se incluye dentro de la variante dialectal occidental, también tiene en cuenta los criterios de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
El resumen es que lo que la política intenta dividir, la lingüística lo vuelve a unir. Ya pasó con la creación de la Acadèmia Valenciana. Por mucho que el interés político valenciano fuera que con la creación de esta academia se estableciera una normativa distinta para hacer creer que lo que se habla en el País Valenciano no es catalán, no lo consiguieron. Aunque con matices, la Acadèmia Valenciana mantiene los criterios normativos del IEC.
Un decreto de 1976 establece que el IEC es la academia normativa de la lengua catalana allí donde se habla
En todo este asunto, hay tres puntos a tener en cuenta. El primero es que el IEC fue reconocido por un real decreto de 1976 como centro académico normativo para la lengua catalana en todos los territorios donde se habla.
La Constitución posterior y la creación de
las autonomías diluyeron esta norma primigenia que, sin embargo, la Academia Aragonesa de la Lengua recupera y menciona específicamente en su acuerdo. Vuelta a la casilla de salida.
Acto de posesión de los cargos de la Academia Aragonesa de la Lengua, el pasado mes de noviembre
(aquí va una foto)
Acto de posesión de los cargos de la Academia Aragonesa de la Lengua, el pasado mes de noviembre Academia Aragonesa de la Lengua
El segundo punto es que el IEC es una academia supraautonómica, no depende de la administración catalana, y sus miembros provienen de todo el dominio lingüístico, como Aragón, la Catalunya Nord o l’Alguer. Y el tercero es que ninguna de las dos academias creadas posteriormente lucen en su nombre el sintagma “lengua valenciana” o “lengua aragonesa”, sino Acadèmia Valenciana de la Llengua y Academia Aragonesa de la Lengua. Una aclaración: esta segunda sí tiene sentido en lo que respecta a la lengua aragonesa. Como epílogo, hay que añadir que ninguna de estas dos academias autonómicas se ha planteado establecerse como instituto del castellano. Este aspecto pertenece a la RAE en el caso de España. Así pues, ¿por qué no se admite directamente la autoridad lingüística del IEC y se invierte el dinero en esta institución transversal en lugar de montar cada autonomía su chiringuito?
El ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua ha aprovat per unanimitat el primer acord normatiu que fa referència a la normativa d’ús oficial del català a la Franja.
La disposició, que fou aprovada en la sessió del proppassat 27 de febrer però no ha estat publicada al Butlletí Oficial de l’Aragó fins avui, reconeix l’existència d’una normativa acceptada universalment que estableix un model normatiu composicional per al conjunt de la llengua, que s’aplica al català de la Franja. Aquest model normatiu s’estableix a partir de les obres normatives de l’Institut d’Estudis Catalans i les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Amb aquest acord, que s’ha adoptat a partir de la proposta de l’Institut Aragonès del Català, l’Acadèmia fa palesa quina és la normativa vigent per a l’ús del català d’Aragó a la qual fa referència l’article 41 dels seus estatuts.
Amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna, la Comarca de Ribagorça va organitzar una taula redona al Saló de Plens de Casa Heredia a Graus a les 19 h, amb prou afluència d’assistents. La presentació de Marcel Iglesias, president de la comarca, feva referència a la riquesa lingüística de la Ribagorça, amb l’objectiu de valorar i d’escoltar diferents llengües ribagorçanes.
El moderador de la taula, Carlos Bravo, de Torres del Bisbe, professor jubilat de Llengua i Literatura Castellana, va convidar a expressar-se amb la variant lingüística dels participants a la taula: José Antonio Saura Rami, natural de Grist (Eriste), i parllant de la llengua de Benàs, Doctor en Filologia Hispànica per la UNIZar i membre de la Sociedad de Lingüística Aragonesa, Asier Bona Zueco, de Tarazona, professor d’aragonès a l’estudi Joaquín Costa de Graus i a centres de la Vall de l’Isàvena, i membre de la Sociedad de Lingüística Aragonesa, Mari Paz Candelaria Ribera Gazén, de casa El Santo de Graus, Auxiliar d’Infermeria, coneixedora del ‘grausino’. José Ramón Dia de Ferrerías de Calbera, professor d’Art a Osca i productor audiovisual i parllant de la variant lingüística de la Vall de l’Isàvena, el professor de música de Graus i Benavarri, i cantautor, Sergi Llena, de Balaguer, amb arrels familiars a Graus, i Glòria Francino Pinasa, de Sopeira, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, parllant del català ribagorçà.
El professor José Antonio Saura va aportar un foli defensant la seua tesi sobre el ribagorçà, com a llengua autònoma, vinculada a l’occità, negant l’autonomia del català, perquè són la mateixa llengua, citant la història del comtat de Ribagorça, depenent de la Marca Hispànica. Aspectes històrics que coneixem bé, ja que un dels primers documents conservats al respecte, i d’altres, (806-814) pertanyen al Cartoral del monestir d’Alaó de Sopeira.
El públic omplia el saló de plens. / Comarca de la Ribagorça
Glòria Francino va dir que raonava català ribagorçà, llengua que li permitiva entenre’s en gent des del Pirineu al mar Mediterrani: Catalunya, Illes Balears, Rosselló, l’Alguer, València i per suposat tota la part catalanoparllant de les tres províncies aragoneses. Va argumentar que el català no només es raonava a la part del riu Noguera Ribagorçana, recordant els treballs científics i comunicacions sobre el català parlat a la Ribagorça que es van presentar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana al 1906, el text del segle XI on Radulf Ricolf, en el seu jurament de fidelitat al senyor feudal i principal dels castells d’Areny i d’Orrit, Girbert, i al comte Ramon IV de Pallars, textos notarials, sinó que a la vall de l’Isàvena, un 50% de la seva llengua era considerada català pels científics, citant estudis de Joan Coromines, de Günter Haensch, la publicació de Maite Moret i Xavier Giralt, El catalán del XIV (pergaminos de Roda de Isábena), una part d’un capítol matrimonial del S. XV, sempre tenint en compte les isoglosses, ratlles que marquen les diferències lingüístiques entre els parllants dels poblles.
La Mari Paz, parllant del ‘grausino’ dins del seu nucli familiar, lamentava i va admetre que ja no el raonava ningú al carrer, ella el sabeva, però no el podeva utilitzar socialment. Potser calria recordar els escrits que va fer Joaquín Costa, un grausí de pro, de finals del segle XIX, sobre la importància de la llengua.
El públic omplia el saló de plens. / Comarca de la Ribagorça
Sergi Llena, músic i cantautor, també enyorava com raonaven els seus “iaios” naturals de Graus, variant que ell era escoltat de xic, i lamentava la seua pèrdua, per aquesta raó ha editat un disc Ribagorz/ça canta on recupera variants ribagorçanes. Va comentar alguns problemes lingüístics de quan estudiava a Barcelona.
José Ramón Dia de Ferreries de Calbera, la Vall de l’Isàvena, va al·ludir a la vergonya de raonar en la seua llengua materna que sentiven certes persones quan emigraven a les ciutats. Es va referir al seu cas personal, dient que quan estudiava a Barcelona si sentiva més proper amb els de Levante [sic] que amb els del català barceloní; en canvi, els seus tios, que van anar a Saragossa van tinre actituds diferents: un es va passar al castellà, l’altre va mantinre la llengua materna i l’altre només en l’ambient familiar, de cara a fora, castellà. Va aportar la idea que a cada família es raona d’una manera diferent i que quan s’acaben els grans de les famílies es perdran moltes paraules.
Asier Bona, professor d’aragonès a Graus i a la Vall de l’Isàvena, des de fa cinc anys, va exposar que quan hi va arribar els alumnes de la Vall de l’Isàvena no l’enteneven amb l’aragonès que ell era estudiat, i allavons, va començar a conversar en la gent gran dels poblles, i així va conèixer la llengua de l’Isàvena. Va demostrar gran vocació i voluntat en la seua feina docent, demanant assiduïtat a les classes i material adient.
Amb les seues paraules, Glòria Francino es va adonar que potser la part que no l’enteneven els seus alumnes era el català ribagorçà. La gent de Serradui s’entén a Areny, els de Bonansa entenen als de Les Paüls… Asier va dir que teniven paraules pròpies de l’Isàvena, però moltes les sentiria a la vall Ribagorçana.
Glòria Francino va recomanar l’excel·lent llibre de Jordi Moners, La Llengua de Castigaleu. Com pot raonar en la seua llengua materna un alumne de Castigaleu quan va a estudi a Graus, on l’ensenyaran en llengua castellana i unes hores en aragonès? Com pot raonar una persona de Castigaleu en la seua llengua quan va a comprar a una botiga o fer una gestió a Graus, si els de Graus han perdut la seua variant local i raonen en castellà? Cal dir que van fer la carretera de Castigaleu cap a Graus, i no cap a Benavarri, amb els que s’haurien entès amb la mateixa llengua.
Per al professor José Antonio Saura les paraules i frases com les que raonava Glòria Francino són occità i no català ribagorçà, certament el ribagorçà té moltes paraules occitanes, però no cal negar una llengua romànica com les altres. L’historiador medievalista, Guillermo Tomás Faci, defensor i estudiós de l’aragonès, escriu que quan es convocaven les Corts a Montsó cadaú raonava en la seua llengua, tant en aragonès com en català.
L’acte va començar i acabar amb l’agradable música i veu del cantautor Sergi Llena, que va revifar lletres ribagorçanes, versions de Bonansa i Graus, respectivament.
També el públic assistent va expressar la seua opinió: els canvis sociològics han fet que ja no es raone en ‘grausino’, per exemple, perquè hi ha molt més moviment de persones, i la llengua local ha quedat reduïda a les famílies de portes endins. Una mare de Graus va afirmar que els alumnes a Benavarri apreneven català només perquè després se n’anaven a estudiar a Lleida. Creiem que per a la gent de la Ribagorça i Baix Cinca, Matarranya… i tota la gent d’Aragó que el raonam, l’ensenyament del català a les nostres comarques, des de la Declaració de Mequinensa l’any 1984, dignifica la nostra llengua materna, així ho va constatar tamé una professora oriünda de Villacarlle, Vall d’Isàvena.
