Source: O dichital a X: “Lo consello d’Europa recomienda a Aragón prener midas urchents en a protección de l’aragonés y lo catalán https://t.co/yJXUxjheXi” / X

Lo consello d'Europa recomienda a Aragón prener midas urchents en a protección de l'aragonés y lo catalán https://t.co/yJXUxjheXi

— O dichital (@OdichitalArgns) September 26, 2024

Source: Profesores e investigadores de la Universidad de Zaragoza se suman a una declaración en defensa del aragonés y el catalán en AragónResponden así a las afirmaciones del presidente Jorge Azcón, que señaló a finales de enero que en Aragón “no se habla catalán”

Source: Pto. 13. Proposición no de Ley núm. 69/24, sobre la pluralidad lingüística en Aragón, presentada por el G.P. Chunta Aragonesista.  Mediateca Cortes de Aragón | Sesión plenaria 15 y 16 de febrero de 2024, 15 de Febrero de 2024

A favor: PSOE-CHA-TE-IU-Podemos

En contra: PP-Vox-PAR

Source: Javier Giralt: “El president s’equivoca: a l’Aragó s’hi parla català”

• Entrevista a Javier Giralt, president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, ara que l’executiu format pel PP i Vox ataca el català a la Franja de Ponent

El president de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, Javier Giralt, davant la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa.

Quan fa quaranta anys de la històrica Declaració de Mequinensa, el govern de l’Aragó, format per PP i Vox, ha tornat a obrir la capsa de Pandora lingüística. I ha atacat frontalment el català. El 31 de gener, el president autonòmic, Jorge Azcón, va anar a Brussel·les a negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Va dir que a la Franja de Ponent s’hi parlaven “modalitats lingüístiques pròpies” i no una llengua que –a parer seu– s’hi vol imposar.

Setmanes abans, ja havia suprimit la Direcció General de Política Lingüística de l’executiu i havia eliminat el finançament de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, a petició de la ultradreta. Per a explicar la situació, el president de l’acadèmia i director de l’Institut Aragonès del Català, Javier Giralt, ens rep al despatx de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Saragossa. És filòleg i expert en dialectologia i història de la llengua. Com a bon professor universitari, s’explica amb claredat i no defuig cap pregunta.

—Fa deu dies, el president Jorge Azcón va negar que a l’Aragó s’hi parlés català. Què en penseu com a director de l’institut que vetlla precisament pel català i com a president de l’acadèmia de la llengua?
—El president del govern de l’Aragó s’equivoca. Totes les recerques sobre la literatura i les varietats dialectals de la Franja del 99% dels filòlegs i lingüistes, tant de l’àmbit catalanoparlant com romanístic, coincideixen a dir que a l’Aragó s’hi parla català. Hi ha hagut una evolució del partit cap al no-reconeixement de la catalanitat lingüística de la llengua que es parla a la Franja. Això no és nou. El 2011, que és quan el PP va fer la llei de llengües actual, ja deien que a l’Aragó no s’hi parlava català. Anys abans, havien aprovat la llei de patrimoni cultural aragonès, que especifica que tant l’aragonès com el català són llengües pròpies. Davant d’aquestes afirmacions, que no tenen cap base científica, l’única cosa que es pot dir és que és un error i que els interessos per a dir-ho no són ni lingüístics ni filològics. M’agradaria saber quins són els assessors del president Azcón a l’hora de fer aquesta afirmació. Ell no és filòleg ni lingüista; per tant, algú el deu haver assessorat per dir-ho.

—El govern de l’Aragó ha tancat la Direcció General de Política Lingüística. Temeu que també pugui tancar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
—No ho tinc clar. Una Direcció General de Política Lingüística depèn de la voluntat política del govern de torn. En canvi, l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua existeix perquè ho diu la llei del 2013 que va aprovar el PP. Una altra cosa és l’estructura interna de l’acadèmia. Actualment té dos instituts: el de l’aragonès i el del català. Si decidim que a l’Aragó no s’hi parla català, no té sentit mantenir un institut i uns acadèmics adscrits al català. Aquest és el dubte que tenim. Per tant, no sabem quins canvis interns pot patir l’acadèmia i quin pot ser el futur de l’entitat.

—Com ho heu entomat, que el govern us hagi deixat sense finançament?
—Inicialment, l’acadèmia tenia assignada una subvenció nominativa per part del govern de l’Aragó de 20.000 euros. Ara bé, per a cobrar-los, havíem de demanar un avançament de 10.000 euros i la resta demanar-la amb un crèdit. Això el primer any va funcionar. Vam poder-hi invertir 15.000 euros. El 2022, l’entitat bancària ja no ens va facilitar el préstec i vam haver de treballar amb 10.000 euros. El 2023, amb el nou govern, en un principi el pressupost incloïa una partida de 20.000 euros per a l’acadèmia, però una esmena de Vox la va fer retirar. Ara no tenim ni un duro assignat.

—Com us afecta el funcionament?
—Podem continuar funcionant gràcies a la voluntat dels acadèmics de mantenir reunions de treball i de tirar endavant projectes que no suposen cap despesa de diners. És molt difícil, perquè hi ha iniciatives que han requerit diners per a posar-les en marxa i ara en necessitarien per a continuar. Com que tampoc no sabem en quin lloc quedarà l’acadèmia, som en una situació d’impàs.

—Quines tasques fa l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua?
—Les tasques de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua són determinades per la llei de llengües del 2013, que actualment és vigent. Són vetllar per les dues llengües minoritàries que tenim a l’Aragó, l’aragonès i el català. Vetllar per l’ús en diversos àmbits de la societat, per la difusió en l’ensenyament i per normativitzar-les, és a dir, determinar quin és l’estàndard. En definitiva, el que fa qualsevol acadèmia, com la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans o la Real Academia de la Lengua.

—Les últimes dades de l’enquesta d’usos lingüístics indiquen que el català es va perdent entre els joves de la Franja. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys el tenen com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només és un 34%. Per què passa això?
—La principal raó és l’arribada de gent no catalanoparlant a la Franja. És un fenomen que afecta tots els territoris de parla catalana. Els nouvinguts no parlen català, no l’aprenen i fan que la gent autòctona acabi parlant-hi en castellà. D’altra banda, es talla la transmissió intergeneracional de la llengua. És a dir, veiem pares catalanoparlants que ja no l’utilitzen amb els fills. Això afecta també l’ús habitual de la llengua per part dels joves. És comú que molts joves catalanoparlants no el facin servir per a comunicar-se amb els amics.

—Malgrat això, la Franja continua essent el territori de parla catalana amb un percentatge més alt de parlants.
—No sé si actualment encara ho és. Diria que les coses han canviat. Cal tenir en compte que a la Franja el català s’ensenya com una assignatura optativa. En alguns llocs, fins i tot fora de l’horari lectiu. No tenim la situació de Catalunya, el País Valencià o les Illes, on hi ha un ensenyament com a llengua instrumental i en molts més àmbits. Aquí només tenim a Fraga un institut on es practica un ensenyament bilingüe. Això fa que a la resta de zones de parla catalana hi hagi un coneixement i una capacitat d’ús de la llengua més alts.

—Creu que hi ha el perill que aquesta estructura d’ensenyament desaparegui aquests mesos vinents?
—L’experiència ens demostra que tant amb governs socialistes com populars l’ensenyament de la llengua catalana s’ha mantingut. Tinc la confiança que així serà, perquè la gent de la Franja té interès a aprendre-la. No tan sols perquè estan convençuts que és la llengua pròpia, sinó perquè és un instrument que els ajuda a trobar feina a Catalunya o al País Valencià.

—Tant en els governs anteriors del PP com en l’actual, hi ha hagut un esforç manifest per esborrar la paraula “català” de la vida pública. Aleshores, es va fer emprant mots com “chapurreau” o el LAPAO, i ara es parla de fragatí o maellà. D’on creieu que sorgeix això?
—És evident que el terme “català” sempre ha fet nosa. És un nom que a l’Aragó no agrada, malgrat que en alguns moments semblava que aquest problema se superava. Persones pròximes al govern o al PP reconeixen que, si el nom fos un altre, no hi hauria cap problema amb la llengua. Si eliminem el concepte català, hem de denominar d’alguna manera aquestes llengües que es parlen. El que desprenen les paraules d’Azcón que mencionàveu abans és la idea que a l’Aragó tenim unes llengües i unes modalitats lingüístiques i que s’han de defensar. Quines llengües? No ho sabem. Si anem a les modalitats, citen el fragatí, el maellà i lliterà… Efectivament, això són modalitats. Però modalitats d’una llengua. I aquí no volen dir que és català, però no hi poden posar cap més nom. Hi ha molta gent que està convençuda que si parla fragatí també parla català. Aquest és el camí que hauria de seguir el govern. Volem defensar les modalitats? Sí. Però dins el marc d’una llengua reconeguda i històrica, que és el català. Com l’andalús ho és dins del castellà.

—En declaracions a Heraldo de Aragón, l’executiu PP-Vox ha atacat l’institut assegurant que hi ha el risc que a l’Aragó s’hi acabi parlant el “català de Barcelona” en lloc de la varietat lingüística pròpia de la zona. És un altre parany?
—Podríem pensar que hi ha un gran desconeixement del govern, però al darrere d’aquestes declaracions hi ha una voluntat clara, que és evitar com sigui que s’identifiqui la llengua de la Franja amb el català i amb l’estàndard del català. Si una llengua s’ensenya a l’escola, se n’ha d’ensenyar la normativa, no les modalitats. La idea que tenen és que el català estàndard és el de Barcelona. L’Institut d’Estudis Catalans ha fet molta feina per crear un estàndard inclusiu i incloure-hi les varietats dialectals. En l’estàndard hi ha un munt d’elements fonètics, morfològics, sintàctics i lèxics que són propis del català occidental, que és on se situa el català de la Franja.

—Creieu que el català és en una situació d’emergència lingüística a la Franja?
—Tenim uns polítics que volen esborrar-ne totalment la realitat lingüística. Ara hi ha un missatge negacionista i la gent se’l creu. Qui diu que parla català s’alia amb la política que es fa a Catalunya, és pancatalanista i defensa Puigdemont. S’embolica tot, perquè interessa embolicar-ho. Abans parlava del PP, però ara tenim Vox. Això sí que és una emergència, perquè insistiran constantment en el fet que cal eliminar tot el que faci olor de català. I el problema és que el PP necessita Vox i segurament li farà cas. Però no podran eliminar la llengua.

—Anar contra el català dóna vots en determinades zones de l’Aragó?
—És claríssim. És un discurs molt interessat, però no tan sols del PP o Vox. El PSOE tampoc no s’ha caracteritzat per defensar obertament el català. L’ex-president Marcelino Iglesias, catalanoparlant de Bonansa (Ribagorça), va aprovar la llei de llengües d’aquella manera a final de legislatura, quan ja era clar que perdria les eleccions. Al president Javier Lambán no l’he sentit mai dir que a l’Aragó també tenim l’aragonès i el català. De fet, no es va dignar a rebre l’acadèmia en cap moment, malgrat que havia estat el seu govern que l’havia impulsada. Ningú no vol que l’identifiquin amb el que succeeix a l’altra banda de la frontera administrativa. Aquí a Saragossa és molt difícil d’entendre que a l’Aragó s’hi parla català.

—Ara fa quaranta anys de la Declaració de Mequinensa. Creieu que pot ser el moment d’impulsar-ne una altra?
—Sé que han programat una reunió d’ajuntaments i associacions de defensa del català. És possible que hi hagi una tercera declaració, sobretot si el govern manté la idea d’eliminar el nom de “català”. Si s’impulsa, estarà molt bé, però ja sabem que servirà de ben poc, perquè la del 2013 tampoc no va servir de gran cosa. Malgrat això, és positiu que els ajuntaments, que són els implicats directament a la zona catalanoparlant, es manifestin i expliquin la realitat lingüística de la zona. Però si finalment l’Ajuntament de Mequinensa la promou, em fa la sensació que el suport serà ben mínim. Si mirem el color dels ajuntaments a la Franja, ara mateix, és ben blau. En alguns casos, fins i tot en col·laboració amb Vox.

—I en l’àmbit de l’acadèmia, quines accions teniu previstes per a respondre els atacs del govern a la llengua?
—De moment, no n’hem pensat cap. Estem una mica a l’aguait de les decisions definitives que prengui el govern. Només sabem, per algunes converses, que volen mantenir una mena de relació d’assessorament. Però si la volen, l’han de respectar i assumir. Estem a l’expectativa.

—Per a la resta de territoris que parlen català, la Franja de Ponent és una gran desconeguda. Això és un problema també?
—Crec que sí que hi ha consciència que a la Franja s’hi parla català. A Catalunya es coneix perfectament la Franja. Des del punt de vista del País Valencià, crec que el coneixement es limita més a la zona del Matarranya, per les relacions històriques que hi ha hagut. Això no vol dir que estiguem protegits, però sí que tenim aquest suport. El que no ens ajuda és que a Catalunya es digui com ha de ser la política lingüística a l’Aragó o es facin manifestacions sobre quina n’és la realitat lingüística. Això aquí no s’entén. Jo ho entenc, perquè si un territori catalanoparlant és atacat, qui l’ha de defensar? La resta de territoris on també es parla. També hi ha hagut polítics que han defensat que la Franja hauria de formar part de Catalunya per motius històrics. Això encara ajuda menys. Al contrari, desperta el discurs anticatalanista.

—Malgrat el context, aquests últims anys han sortit iniciatives positives per a la llengua com A escampar la boira, primer programa en aragonès i català d’Aragón TV, la televisió pública. Com s’explica?
—Aquest programa es feia perquè hi ha hagut una voluntat política al darrere. És evident que hi havia sintonia entre la Direcció General de Política Lingüística i la televisió autonòmica. El presentador parlava aragonès i algun dels col·laboradors català. Així es posava de manifest la realitat lingüística existent. El programa funcionava sense cap problema i això era el més important: demostrar que no hi ha cap problema perquè cadascú parli la seva llengua i que hi ha una entesa perfecta.

—Ara mateix, en quina situació es troba l’aragonès?
—Per desgràcia, la llengua aragonesa és en una situació molt complicada. No sabem quants parlants té, però sabem que van disminuint. La transmissió intergeneracional es va tallar fa molts anys. En aquest sentit, crec que és pràcticament irrecuperable.

—S’han pres mesures per a revertir-ho?
—Els darrers anys, la Direcció General de Política Lingüística va fomentar una mica més l’ensenyament de l’aragonès. Per exemple, la Universitat de Saragossa va incorporar en el grau de magisteri una menció en aragonès, amb l’objectiu d’ampliar el nombre de mestres ben formats en la llengua. Això pot ajudar a fer que les classes d’aragonès continuïn i que els nens el puguin conèixer, entendre, llegir i parlar. Ara, recuperar-ne l’ús en tots els àmbits socials és molt difícil, per la impossibilitat de fer-lo servir fora de l’àmbit familiar o local. Això complica que pugui tenir una vida llarga. Tot i això, si s’ha mantingut des de l’edat mitjana, qui sap quants anys encara li poden quedar. Per una altra banda, el fet que no tingui un estàndard definit també en dificulta l’ensenyament.

Source: Profesorado de la Universidad de Zaragoza se rebela ante la afirmación de Azcón asegurando que “en Aragón no se habla catalán”

Source: Quaranta anys de la Declaració de Mequinensa: avenços minsos del català i noves amenaces

• La declaració va ser un revulsiu en el reconeixement de la llengua catalana a la Franja, però la falta de continuïtat i els atacs a la llengua l’han feta retrocedir

El primer de febrer de 1984, ara fa quaranta anys, disset batlles de la Franja de Ponent es reuniren al castell de Mequinensa, sota presidència del conseller de Cultura aragonès, José Bada, amb la voluntat de normalitzar-hi el català. Una llengua parlada extensament, però exclosa de qualsevol mena de reconeixement.

Els batlles demanaven al conseller de Cultura mesures per a la normalització del català, el reconeixement d’aquesta realitat lingüística a l’estatut de l’Aragó i l’autorització per a ensenyar-lo a les escoles. En aquesta línia, declaraven que la llengua que es parlava a la Franja era el català, rebutjaven denominacions despectives com chapurreau i es comprometien a fomentar-ne l’ús públic, amb accions com ara retolacions bilingües al carrer i l’ús als mitjans de comunicació. Aquest text, ja històric, fou anomenat Declaració de Mequinensa.

En referència a això, Francesc Ricart, que fou coordinador del Casal Jaume I de Fraga, en destaca la importància, perquè era “la primera vegada que es posava sobre la taula la llengua”, en un territori amb realitats i fets històrics molt diferents. “La Franja no té cap nexe d’unió si no és la llengua. La llengua justament havia estat amagada i es provava de fer una empenta en aquest aspecte”, explica.

Després d’haver-se aprovat a l’Aragó un estatut l’any 1982, va aparèixer una oportunitat gràcies a la majoria absoluta del PSOE, que havia nomenat conseller de Cultura José Bada, de Favara de Matarranya. Era un polític que entenia la realitat lingüística i que va promoure llibres de text en català. Sobre això, José Ramón Noguero, un dels fundadors del Moviment Franjolí, recorda que la situació era molt diferent de la d’alguns altres territoris. N’és un indicador el fet que aquesta primera iniciativa no aparegué fins una dècada després de la mort de Franco: “Això et pot donar la perspectiva que no hi havia gens d’interès per la part institucional aragonesa. Passa que a la Franja, en aquells anys, la gent volia ensenyament de la seva llengua pròpia, que donava també més possibilitats d’anar a la banda catalana, perquè en segons quins llocs es demana un mínim de català.”

Una política lingüística minsa i insuficient

Una de les principals demanades dels batlles, l’any 1984, era que el català fos reconegut en l’àmbit educatiu i que es pogués ensenyar com a assignatura optativa dins el sistema educatiu. De fet, el curs 1985-1986, ja hi havia 2.500 alumnes que l’estudiaven.

Tanmateix, quaranta anys més tard, el català continua fortament desprotegit i depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. En referència a aquesta qüestió, el sociòleg franjolí Natxo Sorolla explica que ni de bon tros s’ha normalitzat l’ensenyament del català avui dia. Per exemple, a Vall-de-roures, al Matarranya, el català se situa en la setena hora, és a dir, fora de l’horari lectiu, i això significa una càrrega extra per als alumnes i obliga les famílies a encarregar-se del transport. Sorolla considera que, malgrat que no era una declaració de màxims, no s’han aconseguit els objectius mínims: “Els objectius eren bastant limitats, és a dir, la declaració no demanava grans canvis ni demanava màxims, però tot i això no s’han aconseguit.”

Noguera diu que tampoc no s’ha complert en qüestions com ara la retolació dels carrers i places o les comunicacions de les administracions: “Va ser molt més ambiciosa que allò que es va fer al final. Semblava que seria el principi d’un reconeixement més ampli de la nostra llengua, però ja podem veure com ha acabat.” Tot i que reconeix que no s’han complert bona part dels punts de la declaració, Noguero sí que troba que en aquests anys s’ha anat endavant en l’àmbit social. “Fa quaranta anys la gent ni sabia què era allò que parlava, perquè no hi havia tanta interacció. Molts testimonis d’aquella època no sabien si allò que es parlava a la seva zona es parlava en altres llocs. Això passava a la Franja, i descobrien que a Barcelona parlaven el mateix; això avui dia ja no és un xoc, és una realitat.”

Un altre aspecte positiu és que, com més va, més població sap escriure català, principalment els que han pogut fer l’assignatura optativa. Però aquesta manca de normalització ha tingut, sens dubte, efectes negatius per a la llengua, que avui dia es troba en ple retrocés, sobretot entre els infants. Les dades revelen un trencament de la transmissió de pares i fills i una baixada dels parlants habituals. Un 68% dels més grans de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que entre el jovent (15-29 anys) només l’hi té un 34%. A més, entre 2004 i el 2014 els que sabien parlar el català van passar d’un 88% a un 80%.

Noguero reconeix que hi ha una qüestió de diglòssia: “Els nens petits perden la llengua. El problema és que s’acaba arraconant, arraconant, arraconant, i podrien arribar a la mateixa situació que a Catalunya del Nord o l’Alguer.” No obstant això, diu que una de les coses de què poden presumir és que la llengua catalana a la Franja és viva, és a dir, que encara es pot reaccionar i normalitzar-la.” Ricart recorda que fa uns quants anys la Franja era reconeguda com el territori dels Països Catalans amb un percentatge d’ús més alt, però ja no és així. “Per exemple, a la població més gran de la Franja, que és Fraga, si tu hi passeges pels carrers o pels espais públics ja no hi sents parlar gaire català. Tot i que l’ús hi és viu, d’alguna manera s’amaga.”

Un avenç lent i fortes reculades

D’ençà de la Declaració de Mequinensa, hi ha hagut avenços, sobretot en l’àmbit legislatiu, però també hi ha hagut reculades importants, especialment aquests darrers anys. En la reforma de l’estatut del 1996 s’establia que “les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” tindrien protecció i se’n garantiria l’ensenyament. I, tot seguit, la llei del patrimoni cultural aragonès especificava que es tractava del català i l’aragonès.

La llei de llengües, ja l’any 2009, tot i que no les feia oficials, reconeixia que eren llengües pròpies de l’Aragó i atorgava als habitants de la Franja el dret de rebre educació i d’adreçar-se a les diverses administracions en qualsevol llengua pròpia de la seva zona.

No obstant això, la llei no es va poder desplegar totalment i amb l’arribada al govern del PP i el Partit Aragonès (PAR) es va impulsar una nova llei de llengües, aprovada el 2013, que feia canviar el nom del català de la Franja i de l’aragonès per LAPAO (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i LAPAPIP (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca). Aquest canvi, que negava la unitat de la llengua, era especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va fer perillar la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.

Aquesta legislació va motivar mobilitzacions a la Franja i una nova declaració a Mequinensa de vint-i-vuit ajuntaments, la majoria socialistes, però també del PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF) i fins i tot un el PP, a més de regidors de la Chunta Aragonesista, per mostrar l’oposició a la nova llei.

En tornar al poder els socialistes, l’any 2015, es recuperaren les denominacions “català” i “aragonès” i es va impulsar l’Institut Aragonès del Català, dins l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, per a la promoció i protecció de la llengua, que no s’arribà a constituir fins l’any 2022. Noguero lamenta que, mentre es va trigar dues legislatures a aconseguir aquestes fites, el nou govern de PP i Vox ha trigat menys de sis mesos “a liquidar-ho gairebé tot”.

L’actual govern de l’Aragó s’ha proposat d’invisibilitzar el català i l’aragonès. Vol modificar novament l’article que diu que “l’aragonès i el català de l’Aragó, en el qual hi ha incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies”. Ahir mateix, el president aragonès, Jorge Azcón, va dir que a l’Aragó no s’hi parlava català i va defensar d’eliminar-ne el reconeixement. Va dir, per exemple, dient que “la gent que viu a Fraga parla fragatí”, que el català “és una llengua que es parla en una comunitat autònoma veïna” i que la volen imposar.

Azcón ja ha suprimit la política lingüística i ha deixat sense finançament l’Institut Aragonès del Català. En canvi, ha decidit d’activar el projecte “Aragón, Reino de la Luz” amb l’objectiu de reivindicar la història d’Aragó a partir de “la participació decisiva i central en la construcció d’Espanya”.

Un territori que no existeix institucionalment

A la Franja no hi ha partits polítics d’àmbit territorial, sinó que les iniciatives són de dirigents amb més sensibilitat de partits d’àmbit espanyol o autonòmic, com ara el socialista Josep Anton Chauvell, batlle del Campell, i María Ángeles Roca, batllessa d’Albelda, que s’ha presentat pel PAR. En l’anterior atac lingüístic, l’any 2013, el PP de la Llitera es va oposar a la llei de llengües impulsada pel seu partit i va donar suport a mocions en contra.

Una de les mancances evidents és que, més enllà de les iniciatives de caràcter municipal, no hi ha cap institució supramunicipal ni cap formació que reivindiqui explícitament un organisme a la Franja. Noguero troba que això és complicat: “A part de la llengua i la cultura catalanes, les relacions són horitzontals. Són cap a Lleida o cap a Tortosa, o cap als pobles del costat de Catalunya, o de València.”

En referència a la situació actual, Francesc Ricart diu: “Potser esperaria una actuació decidida a l’actuació del Principat i del País Valencià.” Però creu que a Catalunya sempre hi ha “temor de no fer-se notar perquè sempre hi ha un rebuig al concepte de catalanitat”. Sobre això, explica que l’any 2001, quan es va obrir el Casal Jaume I de Fraga –mitjançant Acció Cultural del País Valencià– “entre altres raons es va fer per evitar la presència del concepte ‘Catalunya’. És a dir, que sembla que el País Valencià tenia més possibilitats de no fer-se notar”, encara que el Principat sigui a deu quilòmetres de la localitat. Sobre això, diu: “Una de les coses que no ajuden a salvar la llengua és aquesta contradicció de dir que no se’ns noti gaire.”

I afegeix que és com si per promocionar el català calgués justificar-se contínuament: “La paraula ‘Aragó’ és absolutament necessària si vols fer qualsevol cosa”, diu. I recorda que quan, l’any 2000, es va impulsar Temps de Franja, l’única revista periòdica de la Franja escrita íntegrament en català, ràpidament es va afegir “el títol de revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó”. I acaba amb aquesta reflexió: “És una capsa molt difícil d’obrir, que seria no la catalanitat de la llengua, sinó la catalanitat del territori. I ja s’encarreguen políticament des d’Aragó de no deixar obrir aquesta capsa de cap manera.” Ara, ell declara: “Jo sóc un ciutadà català de la Franja.”

I ara què?

Una de les grans qüestions és: si després de quaranta anys la situació no millora, sinó que hi ha un retrocés, què cal fer? Un primer fet inajornable és l’oposició a les polítiques lingüístiques del govern de PP i Vox. Sobre això, el batlle de Mequinensa, el socialista Antoni Sanjuan, va dir: “Si veiem que les modalitats lingüístiques de l’Aragó poden perillar, naturalment tornarem a fer una tercera declaració, perquè tenim clar que és un patrimoni i una llengua materna que hem après dels nostres pares i que no podem deixar que es perdi tal com passa, a poc a poc, per no protegir-la prou.”

Noguero troba que ara s’ha de fer, “si més no, el que van fer el 2013”, que institucions i escoles es neguin a aplicar els canvis que vol imposar PP i Vox, perquè la gent ja està acostumada que es facin classes de català, i ara el govern “vol liquidar la llei de llengües i que en cada poble hi hagi un llibre de text, és a dir, en cada poble s’ensenyarà la llengua del poble”. Això, com que és inviable, portaria a fer-ho tot en castellà a excepció de les llengües estrangeres. Per Noguero, cal “alguna mobilització i sobretot començar a fer campanya perquè això no es produeixi o que no tingui efecte”. Si cal, diu, que hi hagi una nova declaració de Mequinensa.

En aquesta línia, la Plataforma per la Llengua ha demanat que el govern aragonès canviï d’actitud, que aturi tots els canvis que ha impulsat, i que complexi la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, és a dir, que inclogui la denominació “català” a l’estatut. Una demanda que difícilment es complirà.

Natxo Sorolla diu: “Qüestions que són bàsiques d’aquella declaració que vam fer fa quaranta anys continuen en una situació bastant pareguda o fins i tot més conflictivitzades políticament.” Creu que el pes caurà sobretot en els parlants i el món associatiu. Considera que associacions, ajuntaments i personalitats haurien de fer, sobretot, una feina poc conflictiva, sense parlar, normalment, de la qüestió del nom de la llengua ni de la classe de reconeixement que ha de tenir. Fa referència a polítiques molt més de baix nivell, com ara promoure que l’assignatura de català es pugui ensenyar amb normalitat tota la població, o promoure l’assignatura portant personalitats reconegudes dins l’assignatura i que facilitin l’adquisició de la llengua: “És a dir, treballar molt més amb polítiques de baix perfil que tinguin efectivitat i continuïtat.” Així i tot, creu que els mesos vinents hi haurà més conflicte sobre les llengües, “per la qüestió de l’amnistia, del procés, etcètera. Els parlants tot això habitualment ho associen amb conflicte i ells volen és viure tranquils”.

Sobre l’associacionisme a la Franja, Francesc Ricart és força pessimista. “La presència pública de les associacions que treballen per la llengua és mínima –diu–. Hi són, però no es veuen gaire. I té molt mèrit que hi siguin. Però després d’un temps jo diria que la presència s’hauria de notar molt més.” I afegeix: “Canviar les actituds ja es veu que no és fàcil si després de tot aquest temps s’han fet pocs passos. Aparentment, no es veu gaire, no s’ha avançat gaire i les dificultats continuen essent grans. No hi ha presència ‘militant’, per exemple. N’hi ha molt poca.”

Sorolla diu que, si bé és cert que es troba “relativament envellit” i normalment associat a centres d’estudi, centres literaris, que han promogut sobretot la literatura, ara també hi ha una renovació. I posa d’exemple l’associació Clarió del Matarranya, formada per gent nova i que promou, sobretot, la defensa del català en l’àmbit educatiu. “Per tant, aquí tenim exemples de com evolucionen les coses i com podem, d’alguna forma, canviar cap a nous contextos.” L’objectiu, ara com fa quaranta anys, és salvar i normalitzar el català.

Source: Adaptación y pilotaje (pretest) de la encuesta de usos lingüísticos de la Franja (català d’Aragó) al caso del aragonés

Source: ¿Pueden las metáforas revelar ideologías y actitudes sociolingüísticas?: un estudio sobre los nombres de las lenguas en el valle de Isábena | Alazet. Revista de Filología

Source: L’ensenyament de l’aragonès i del català* » Temps de Franja

// Artur Quintana i Font

Mentre que l’ensenyament d’una llengua estrangera i del castellà és obligatori, s’observa que el de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, i això passa malgrat que la Constitució a l’article 3.2 proclame que ‘seran oficials’. L’Estatut no ho recull, ço que el fa contrari a la Constitució, car el dret constitucional se situa per damunt del dret comunitari, i ja fora hora que tant el dret constitucional com l’estatutari anessen de conjunta.

Com que no és així, ara com ara l’ensenyament de les llengües pròpies i històriques es limita a classes setmanals, de durada d’una hora i mitja a tres, a infantil i primària, al principi fora de l’horari escolar, i ara a dins. L’ensenyament infantil de l’etapa de 0 a 3 anys depèn dels ajuntaments, els quals decideixen en quina llengua es fa. A secundària hi ha ensenyament de català, i de vegades d’alguna altra assignatura en aqueixa llengua, i en aragonès tot just si es va aplicant.

Per a l’aragonès s’ha passat de ser present a 4 centres escolars el curs 1997 a ser-ho a 27 amb més de 1200 alumnes el curs 2021-2022, repartits per tota l’àrea de llengua aragonesa amb prou densitat en general. A les terres altes dels Pirineus hi ha escoles quasi a tot arreu, des de la Jacetània fins a la Ribagorça , i concretament a Echo, Ansó, Chasa, Berdún, Santa Zilia, Jaca, Sallén de Galligo, Tramacastiella de Tena, Pandicosa, Biescas, Candarenas, Aineto, Torla, Broto, Fiscal, Bellanuga, Samianigo, Bielsa, A Espuña, Sarabiello, Plan, San Chuan de Plan, Chistén, l’Ainsa, Sarllé, Benás, Lupiñén, Castillón de Sos, Saún, Graus, Capella, La Puebla de Castro, Nabal, Lo Grau, Estada, Estadilla i Fonz. Hi ha poques bosses, i més aviat petites, on no s’ensenya aragonès: Canfrán, Aisa, Puen da Reina de Chaca, Santa Cruz d’as Serós, Muriello de Galligo, Riglos, A Fueba, Campo, Seira… Als Somontanos les localitats amb ensenyament de l’aragonès van més espaiades: Ayerbe, Almudébar, Boleya, Osca, Barbastre, Montsó, a Luenga, Berbegal i Uerto, mentre les bosses sense ensenyament d’aragonès són encara considerables: Agüero, Lobarre, Santa Olaria de Galligo, Biscarrués, Lupiñán, Nueno, Arguis, Igriés, Loporzano, Sietemo, Ibieca, Alcalá d’o Bispe, Angüés, Casbas, Biarche, Blecua, Antillón, As Ziellas, Abiego, Colungo, A Liena, Abergüela d’A Liena, Adagüesca, Salas, Pozán de Bero… S’ensenya aragonès a dues escoles en viles actualment de llengua castellana: Salbatierra d’Esca i a Peralta de Alcofea. I a bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua…, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès.

Les localitats de llengua catalana amb ensenyament optatiu d’aquesta llengua han passat de 12 centres el curs 1984-1985 a 37 el curs 2021-2022 amb un total de 4.150 alumnes, dels quals 1.447 participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Es troben a la Ribagorça a les escoles de Montanui, Areny de Noguera, Tolba, Benavarri i Estopanyà; a la Llitera n’hi ha a Castellonroi, el Torricó, el Campell, Tamarit, Algaió, Albelda i Vensilló, i també a tot el Baix Cinca de llengua catalana: Saidí, Fraga, Miralsot, Vilella, Torrent de Cinca i Mequinensa, així com a quasi tot el Matarranya, tant a l’actual com a l’històric. Faió, Nonasp, Favara, Maella, Massalió, Calaceit, la Vall del Tormo, Queretes, Valljunquera, la Freixneda, la Portellada, Vall-de-roures, Fondespatla, Ràfels, Mont-roig de Tastavins, Pena-roja, Beseit, la Ginebrosa i Aiguaviva de Bergantes –Fórnols de Matarranya, la Canyada de Beric i Torredarques van a escoles properes. A Bordón, a territori actualment de llengua castellana, fan ensenyament de català. Des del 2017 Foz Calanda i Calanda van demanant ensenyament de català però la inspecció els ho va denegant. Hi ha algunes bosses, prou considerables, sense ensenyament de català: més amunt, en tractar de la Ribagorça, ja he indicat que a les valls de l’Isàvena i del Sarro i a Sanui de la Llitera no hi ha ensenyament de català, com pertocaria, sinó d’aragonès. A les localitats lliteranes de Peralta de Calassanç i Sant Esteve de Llitera, així com a les matarranyenques de Bellmunt de Mesquí, la Codonyera i la Torre de Vilella no hi ha ensenyament de català.

L’ensenyament de l’aragonès i del català es fomenta, a més, amb diversos programes: el de ‘Els escriptors a l’aula’ on els centres educatius en poden demanar la presència: el ‘Luzía Dueso’ per a l’aragonès creat al curs 2005-2006, i per al català el ‘Jesús Moncada’ des del curs 2001-2002, aquest darrer amb tradicionals desaparicions guadianesques de tant en tant. La molt activa Direcció General de Política Lingüística ajuda a la celebració del ‘Dia de la Llengua Materna’, al qual s’apunten fins i tot centres que en refusen l’ensenyament a l’escola, i convoca ‘Concursos de Lectura en Públic’. Al poble abandonat de Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes que assisteixen a classes d’aragonès i de català, i s’hi ha encetat un programa d’immersió per a l’aragonès.

A la Universitat de Saragossa hi havia des dels darrers anys de la Dictadura una certa oferta de llengua aragonesa, vista aquesta com a dialecte del castellà, i de la catalana. Ara hi ha des del 2015 el ‘Diploma d’Especialització en Filologia Aragonesa’ al Campus d’Osca, on des del curs 2020-2021 també es pot cursar la ‘Menció en Llengua Aragonesa a la Facultat de Ciències de l’Educació’, mentre que no existeix una menció equivalent per al català. Els congressos internacionals de llengua i literatura aragoneses, coneguts com a ‘Estudios e rechiras d’a luenga aragonesa’, se celebren cada dos anys des del 1997. El curs l985-1986 s’inicià l’optativa de Llengua catalana a la Llicenciatura de Filologia Hispànica del Campus saragossà, i el 1996 es creà l’Àrea de Filologia Catalana del Departament de Lingüística General i Hispànica, que continua avui en dia. S’ensenya català a les Escoles Oficials d’Idiomes de Montsó, Fraga, Alcanyís i Saragossa, i no hi ha oferta d’aragonès. La càtedra universitària Johan Ferrández d’Heredia treballa en l’estudi de l’aragonès i del català i als cursos universitaris d’estiu a Jaca tant les llengües aragonesa com la catalana, i les cultures que conformen, solen ser-ne tema d’estudi.

Avancem, poquet a poquet, en l’ensenyament de les nostres llengües pròpies i històriques, amb molts i innecessaris obstacles, però avancem.

---

*Publicat a Compromiso y Cultura n. 99, març 2023

Ací teniu el programa de la jornada. Us hi esperem! pic.twitter.com/CyY7SSiJFP

— Academia Aragonesa de la Lengua (@AAL_Academia) January 24, 2023

Baixeu el pdf (pàgina 7)

7.

Mujeres, migrantes y trabajadoras domésticas.

Por Asociación de Trabajadoras del Hogar y Cuidados de Zaragoza @THogarZaragoza

Queremos que se reconozca que sin nosotras no se mueve el mundo. pic.twitter.com/2LOSjAmn1k

— Apoyo Mutuo Aragón #IICongresoAM (@ApoyoMutuoAra) May 16, 2022

Source: Guillermo Tomás Faci: “La llengua aragonesa naix en el segle XIII, de la mà del Regne d’Aragó” – Lletraferit

T’invitem a la xerrada-debat que farem amb el Dr. Natxo Sorolla sobre la nostra llengua a partir de les dades que ens dona la sociolingüística.

Serà on line el proper dissabte 26 de febrer a les 19 h per meet:

meet.google.com/aoa-yefj-awy

Es podrà seguir en directe també pel facebook de l’ASCUMA, tot i que per este mitjà no es podrà intervindre i pot ser no es voran bé les presentacions.

Jornades de Reflexió en Positiu sobre el Futur de la Nostra Llengua. Sessió 1

-dissabte 26 de febrer, 19 h, on line

 “Sociolingüística de la llengua catalana a Aragó”. A càrrec del Dr. Natxo Sorolla, sociolingüista i professor de la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Perpinyà

Esta activitat s’organitza en el marc de la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna que promou la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó.

Source: El territorio advierte de que el uso de la lengua propia «peligra»

El proper seminari del CUSC serà divendres 28 de gener a les 12h, en línia.

Aquesta sessió serà a càrrec de Natxo Sorolla i Esteve Valls, investigadors del CUSC, que ens parlaran de la seva recerca sobre el procés de substitució lingüística a la Ribagorça. Podreu accedir-hi des d’aquest enllaç de Zoom.

Aprofitem per recordar-vos que podeu recuperar la darrera sessió del Seminari d’aquest curs 2021-2022 al nostre canal de Youtube.

Com sempre, el seminari és gratuït i obert al públic. Us hi esperem!

CUSC—Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació.